dimarts, 9 de juny de 2020

LA MEVA HISTÒRIA EN EL TEATRE-Capítol 4

Tots formem part d'una història. 
Una història que no va començar amb nosaltres ni acabará quan marxem,
per això m'agradaria compartir amb vosaltres la modesta part que m'ha tocat "representar"

LA MEVA HISTÒRIA DINS DEL MÓN DEL TEATRE 
 Capítol 4

Dels "bolos"... al doblatge. 

Quan vaig començar a fer teatre professional era aconsellable disposar
 del carnet  del Sindicat de l'Espectacle. 
Jo el tinc des de l'any 1971.
Consta com a grup: T.C.V. és a dir: Teatro, Circo i Variedades 
Com us heu quedat?

Menys mal que, a sota, especificava Subgrupo: Teatro  -   Profesión: Actriz

Un carnet, de tapes dures, que per a l'altre banda és de color vermell i negre
 i, al mig, un gran símbol del «yugo y las flechas".

Mola, oi?  Doncs no us el ensenyo!

Era una formalitat, però era millor disposar d'aquell carnet, per si en algun lloc te'l demanaven, a més era imprescindible per treballar en els teatres «de pedra» -així se'ls hi deia als teatres professionals- de Barcelona.

A partir de "Divinas Palabras", amb uns quants dels integrants del repartiment, a més de les campanyes a Sarrià, l'Enric Sunyol va programar, al teatre de El Centre Moral de Gràcia, "Olvida los tambores" d'Ana Diosdado, l'abril del 1975. Ens va sortir tan rodona que vam acabar fent alguns "bolos".

I el 1983 hi vam fer "Teatre en el camerino" del recordat amic Miguel Àngel Medina que, prèviament, havíem estrenat al teatre de El Cercle un dia de Sant Jordi.


Era la primera vegada que jo m’enfrontava a un monòleg, encara que s’hi havia incorporat un nou personatge per acompanyar unes escenes molt concrets.

Entremig dels «bolos» i durant unes quantes temporades, del 1983 al 1987, vaig estar vinculada a El Centre, on ja hi havia actuat de jove, entre el 1969 i el 1971.

Els meus fills s'havien apuntat al grup de teatre infantil i, darrere d'ells, jo vaig tornar a involucrar-me en el quadre escènic.

L'Estel fent de Ventafocs -tradició familiar- i l'Oriol al fons de patge  (any 1985)
Així, el 1986, vaig fer-hi un parell d’obres: 
«La innocència jeu al sofà» (*)  i  «Violines i trompetas».


Aquest teatre sempre ha estat un espai en el que m’hi he trobat particularment a gust. 
L'estructura de la seva sala, en forma de ferradura, m’enamora cada vegada que hi entro.
Va ser un plaer tornar-hi el 2018 amb "Maria Stuart".  

Fotos de "Violines i trompetas"
A partir del 1990 vaig viure una temporada una mica "apretada". De dilluns a divendres alternava la meva feina en un despatx, fins a les 6 /7 de la tarda, amb el doblatge -a vegades fins a les 11 de la nit-  i els caps de setmana... «bolos». 

Vaig endinsar-me en el món del doblatge, a QT Lever, al carrer Homer, gràcies a una gran amiga que m'hi va portar. En aquells moments hi havia molts estudis a Barcelona, doncs la qualitat dels dobladors i dobladores d’aquí estava més que reconeguda i hi havia molta feina. A més, TV3 havia començat a emetre el 1983 i cada vegada es doblava més en català.


Sempre s'havia dit que el món del doblatge era un «gueto», que no entrava tothom que volia. I era veritat, però a mi el director de l’estudi, l’Albert Trifol, m’ho va posar fàcil, cosa que li vaig agrair sempre.

Em va fer una prova, en castellà. Quan em vaig escoltar, de poc que no arrenco a córrer i no em veuen més el pel.

Quin «asiento» per favor! Però si jo a la feina parlava un 80% del dia en castellà i els clients de fora de Catalunya,  amb els que tenia confiança, em deien que no semblava catalana, que no se’m notava l’accent...!

L’Albert em devia veure tan apurada que em va dir que si tenia alguna cosa per mi, en català  evidentment, ja m’ho diria i em va proposar començar per fer ajudanties allà a l'estudi. Era un món desconegut per mí però vaig pensar que, ja que em donaven l'oportunitat, ho havia de provar.

Allà vaig conèixer a molts dels gran dobladors. Per mi era al·lucinant anar posant cara a totes aquelles veus tan conegudes.

Al poc temps em va oferir de fer un paper fix en la sèrie «Benson». Una majordoma, la Kraus. Es varen doblar 90 capítols d’aquella sèrie, el que em va representar estar-hi «lligada» més d’un any.

A més de la sèrie, em donaven algun petit paper i fins i tot una mitja protagonista, sempre que es pogués combinar amb l'horari de tarda que és el que jo podia fer.

Un dia, l'Albert, em va dir: potser t'hauries de plantejar deixar de treballar i dedicar-te al doblatge.

La majoria de dobladors i dobladores venien del mon professional de la ràdio i del teatre; però alguns,  com  en Jesús Ferrer, en Jordi Brau... havien deixat una feina "tradicional i estable" per intentar "colocar-se" en el doblatge. Val a dir, però, que, en aquests dos casos, de seguida van "despuntar" per la seva  magnífica veu, grans dots per a la interpretació i facilitat per adaptar-se a la tècnica del doblatge; que, personalment, és el que trobo més difícil d'aprendre.


El Jesús Ferrer, bon amic, excel·lent actor i millor persona -el teniu aquí a la foto-, havia posat veu a actors como Harrison Ford, Clint Eastwood, Marlon Brando, Michael Caine, Clark Gable, Richard Gere, Humphrey Bogart, James Garner i Anthony Quinn, entre d'altres.

Hi havia més feina per dobladors homes que per a les dones. Fixeu-vos en qualsevol pel·lícula -i si és de guerra ja ni us explico- i en la majoria de sèries. Hi veureu molts més personatges masculins que femenins. 

Mentre valorava si m'atrevia a tirar-me de cap al doblatge, cosa que no tenia massa clara, l’associació de dobladors de Catalunya va organitzar una vaga per demanar, o millor dit, exigir, l’equiparament de remuneració amb el col·lectiu de Madrid, que primer va animar als organitzadors d'aquí, però després els van deixar, com es diu vulgarment, amb el «cul a l’aire». No sé si us pot «sonar» d’alguna cosa.

El doblatge, en aquella època, era una especialitat molt ben pagada. Els dobladors i dobladores experimentats cobraven molt més que en qualsevol altre feina; per això hi havia tanta demanda per entrar-hi; però, és clar, no tothom servia, encara que pugui semblar que, doblar, ho pot fer qualsevol.

Els mítics dobladors i dobladores eren «intocables», les «vaques sagrades»; després hi havia els i les que feien els papers de repartiment i els de «la moto». Aquests s’encarregaven de doblar papers petits, el que els permetia, si els hi organitzaven bé la feina, poder anar a diferents estudis en una mateixa jornada de matí o tarda. Podien arribar a cobrar fins i tot més que els que feien papers protagonistes; per això s'havia establert un plus a partir de més de 50 takes per sessió.

Els hi deien els de la moto perquè, com que anaven amb el temps molt cronometrat, per anar d'una banda a l'altra arribaven abans anant en moto, doncs en cotxe trigaven bastant més, entre el transit, aparcar... 
El sistema de cobrament estava dividit en dos partides: un preu unitari per la convocatòria, el CG; un mínim quan et citaven, que incloïa un take -Un take era un fragment del text del doblatge que no podia excedir de 8-10 línies- A partir d’aquí tots els takes que es fessin es cobraven a més a més.

Els «nous» érem normalment els encarregats dels «ambients», que són aquelles seqüències en les que parla molta gent alhora. No sempre sortia a compte doncs podies estar tota una jornada: mati o tarda, per fer només uns pocs takes, i com que et pagaven per la feina feta...

Però la vaga, que va durar força temps, va fer molt mal als professionals de Catalunya. A la resta d’Espanya, sense comptar Madrid, hi havia pocs estudis, als que hi encarregaven la feina menys compromesa; però, amb la vaga, les empreses del sector es van haver d’espavilar i van començar a donar més responsabilitat a aquells altres estudis que, gràcies a algun «esquirol» d’aquí, en van anar "aprenent".

Després de la vaga les coses ja no van tornar a ser iguals. Al poc temps, l’Albert Trifol va morir i QTLever va acabar tancant. Jo no em vaig trobar amb moral ni ganes per anar a picar a la porta d’altres estudis, sabent d'antuvi com funcionava i la dificultat per fer-t'hi un lloc, o sigui que vaig tancar aquella etapa; amb una mica de pena, això sí, però vaig passar página.

Pel que m'han explicat, el món del doblatge ha canviat molt.

Torno a agafar el fil dels «bolos»... Van ser molt anys ininterromputs treballant-hi.

La meva darrera etapa, que va durar força temps, va estar més vinculada a la companyia de Ferran Rigual, en la que la meva mare hi portava un munt d’anys.

Les companyies de "bolos" no tenien els actors i actrius en exclusiva; però si et comprometies amb una volia dir que, per molt que una altre et proposés una actuació pel mateix dia, encara que t'agradés més la seva proposta, li hauries de dir que no; a no ser que donessis prioritat a qui t'ho demanava primer, però aleshores qui et donava més feina podia ser que no s'ho prengués massa bé i, en un rampell, digués, per si mateix, allò tan conegut de: "a aquest, o aquesta, no el cridaré més... si no el necessito".

Però, si no coincidien en la data, no hi havia cap inconvenient en anar amb qualsevol d'elles.

Encara que la llei de Murphy, ja se sap... és implacable. Podies estar dies, inclús setmanes sense que sortís un "bolo" i quan et trucaven d'una companyia, a l'endemà et trucaven d'una altre... però no podia ser per un altre dia, NO, era pel mateix!!!

"Coses del món, noia", com deia en Ferrán Rigual en una de les seves obres.


En Ferran, cap de companyia i de cartell -amb la meva mare a la foto- era un còmic innat, tenia aquella gràcia que arribava al públic perquè li sortia d'una manera natural i un sentit de la improvisació que per a ells haguessin volgut molts dels suposats còmics que apareixien a la tele.

Tots tremolàvem si passava alguna cosa que alterés el normal discurs de l'obra, doncs podia sortir-se del guió i dedicar-se una bona estona a inventar un nou relat sobre la aliena circumstància que s'havia produït; fins el punt que, quan no podíem aguantar més el riure, marxàvem d'escena; cosa que no s'ha de fer mai, però a ell no li fèiem cap mena de falta. Quan se li acabava la inventiva i/o nosaltres ja ens havíem "recuperat" tornàvem i continuàvem amb tota  normalitat, com si res hagués passat.

En Rigual tenia un públic incondicional que l’admirava i li reia tots els acudits. Fins i tot a nosaltres, que li sabíem els molts recursos, tenia la virtud de sorprendre'ns.

El seu repertori estava basat en les obres de Paco Martínez Soria, adaptades per Dionisio Ramos. Obres com: "El fabricant de fills", "Et cases als 60... i què? o "Deixa'm la dona, Cisquet"... 

Unes obres en les que es jugava amb el malentès i en les que l’argument; senzill però molt efectiu i ben tramat; cada vegada s’embolicava més, creant situacions en les que el públic es trencava de riure. Obres que només pretenien, i aconseguien, que la gent s'ho passés bé.

Als que quan heu llegit els noms de les obres, que aleshores representàvem, heu esbossat un somriure, potser de suficiencia, m'agradaria dir-vos una cosa:

El teatre, a més de cultura, també ha de ser entreteniment i s'aprèn a valorar-lo a partir d'espectacles amb un contingut que no pretengui sobrepassar la capacitat de comprensió del púbic al què van dirigits. Com tot, s'ha d'aprendre a paladejar-lo de mica en mica. Si un dia "t'empatxa" possiblement et costaria tornar a "probar-lo".  La premisa és que estigui ben cuinat!

Bé, i després d'aquesta opinió, estrictament personal i amb tast "culinari", segueixo...

Els «bolos» van començar a anar de baixa; els ajuntaments ja estaven «treballant» per enfonsar el sector.

Per mirar de buscar noves sortides, en Ferran Rigual va muntar una darrera obra, "El doctor se'n va de farra". Hi sortíem la meva mare, la meva filla i jo. Tres generacions a dalt de l’escenari; cosa que no era gens habitual. En Ferran, en acabar l’obra, mentre saludàvem i rebíem els aplaudiments del públic, s’encarregava de fer-els-ho saber,  cosa que incrementava la seva satisfacció per lo inusual del fet.

La meva filla havia acceptat fer «bolos» per la «pasta», però quan es va afermar la seva relació de parella, com que ell era aliè al món del teatre i no acabava d’assimilar el nostre ritme de vida, i a ella tampoc li acabava d’entusiasmar, ho va deixar.

Fins que els pocs «bolos» que sortien eren en dates que trencaven la unitat familiar: els caps de setmana de Pasqua, algun durant el mes d’agost, en mig d'un pont, per les Festes de Nadal... i vaig arribar a la conclusió de que no pagava la pena l’esforç per la poca feina; doncs cada vegada que hi havia un «bolo» com que feia temps que no fèiem l’obra i era probable que hi hagués algun canvi en el repartiment, s’havia d’assajar una altra vegada.


La meva mare va continuar fent els pocs «bolos» que se li presentaven, fins que el mes de març del 2000 va patir un infart. La seva preocupació era què li diria al Rigual si la necessitava, però no parlava de deixar-ho. Tenia 82 anys i una memòria que per a mi la voldria.

Jo deia a casa: si algun dia la iaia diu que plega de fer teatre voldrà dir que es veu molt malament; però per sort es va recuperar força bé; coincidint amb uns mesos que no la van reclamar, ja que la feina va minvà moltíssim.

A primers de novembre del mateix any va patir un altre infart que va requerir un nou ingrés hospitalari. Aleshores si que va comentar que potser li hauria de dir al Rigual que ja no comptés amb ella. A mi se’m va trencar el cor, perquè sabia el que allò representava per a ella.

Però ja no va sortir de l’hospital, es va anar apagant de mica en mica i el 24 de novembre del 2000 ens va deixar.


Perdoneu, això pertany al terreny personal, però permeteu que, d’aquesta manera, 
li reti un petit i públic homenatge a la meva mare, 
a la que algú va definir com a: una petita però gran actriu:
Teresa Adrià i Franco

Gràcies per seguir fins aquí.

Si és del vostre gust, ens trobem en el proper capítol.

(*) "La innocència jeu al sofà" també té la seva història. La vaig fer a l'Ateneu Colón el 26 de maig del 1968, quan potser encara no tenia edat per fer-la . La varen portar en alguns "bolos", fins i tot la varem representar a la Festa Major de Gràcia, al carrer Diluvi.

En aquella època, estic parlant dels anys 60, era molt corrent que durant les Festes de Gràcia -i les de Sants, Poble Nou i La Barceloneta- més d'un carrer organitzés vetllades teatrals, que els veïns agraïen i celebraven.

I 18 anys després la vaig fer a El Centre. Aleshores ja passava "una mica" de l'edat que tocava, però la naturalesa havia estat generosa amb mí i aparentava més jove i l'experiència, no ens enganyem, ajuda moltíssim.

7 comentaris:

  1. He quedat enganxada i he llegit els 4 capítols, n´espero més, has aprofitat bé la confinada. Tants noms, fotos, caras conegudes... Déu meu, han passat pel meu cap moltes coses. Gràcies!
    Ma Dolors Busquets

    ResponSuprimeix
  2. Cristobal Viñas Marin: Molts bons records,Teresa! Recordar aquells temps daurats del teatre. Jo també tinc el carnet del “Sindicato” crec que es del any 1972 actualment tenir-lo es de les mes estranyes “Relíquies”

    ResponSuprimeix
  3. Ricard Reguant: La vaga de doblatge, on els actors es varen tancar a les dependencies del Sindicat a la Via Laietana, i jo amb la meva companya d'aleshores portàvem menjar als amics actors com l'Enric Arredondo.

    ResponSuprimeix
  4. Ricard Reguant: Albert Trifol, bona gent i excelent profesional que era dels pocs que donava feina a gent no habitual de doblatge. Seguiex Teresa, es molt interesant la teva visió

    ResponSuprimeix
  5. Josep M. Adell Bardier: Jo també conservo el carnet de circo y variedades en l'especialitat de "instrumentista atracción". Què patètic. Abraçada

    ResponSuprimeix
  6. Jaume Bordas: Molt bé Teresa, molt interessat, una abraçada.

    ResponSuprimeix
  7. Esther Marques Moya: Segueix Teresa... m'encanta llegir-ho, personalment parlar de la teva mare i d'en Rigual m'ha emocionat molt...guardo un dels millors records de fer teatre ..com sempre dic era com anar amb la família, perquè en el fons ho erem!!

    ResponSuprimeix