LA MEVA HISTÒRIA EN EL TEATRE-Capítol 3

Tots formem part d'una història. 

Una història que no va començar amb nosaltres ni acabarà quan marxem,
per això voldria compartir amb vosaltres la modesta part que m'ha tocat "representar"

LA MEVA HISTÒRIA DINS DEL MÓN DEL TEATRE
Capítol 3

 De l’Ateneu Colón a La Peña Cultural Barcelonesa, els "bolos" i els Teatres "de pedra"

Vaig entrar a former part del quadre escènic de l’Ateneu Colón, aleshores a Pere IV, 166, l'any 1967. Hi vaig representar moltes obres, entre elles "La casa de los siete balcones" -el 1967 i el 1971-. "Los delfines", "Los blancos Fuentes del perro" -dirigides per Francesc Vals entre 1970 i 1971-...

A l'Ateneu Colon vaig començar a fer el canvi, com diria Júlio Iglesias «de niña a mujer», es a dir a fer papers d'un altre caire i amb més dificultat interpretativa.

Hi tenien algun contacte amb l’SGAE perquè quan una obra acabava la temporada als teatres de Barcelona, si la volien fer, de seguida aconseguien el permís per poder-la representar.

Així, quan «La casa de las Chivas» de Jaume Salom -per cert, el seu pare era l'oftalmòleg que em portava- es va estrenar, l’any 1968, al Teatre Moratín, ja sabíem que després la faríem nosaltres. A mi em van donar el paper de la «chiva» petita i va ser tot un canvi per mi enfrontar-me a un personatge, que podia ser de la meva edat, però que arrossegava un bagatge emocional tan dur. Una experiència  brutal, diferent i molt enriquidora.

Aquí em teniu, a la dreta de la imatge a La Casa de las Chivas, a finals del 1968

A l’Ateneu Colón tenien la costum de que, quan es feia una representació, en acabar, s'oferia un petit tràiler de l’obra que anava a continuació. Així, el dia que es va representar «Maruxa», havíem de fer la presentació de «El tragaluz» de Buero Vallejo.

Els encarregats de fer el petit fragment érem l’Enric Sunyol; a qui gairebé no coneixia, encara que havíem treballat junts a "La Casa de las Chivas" i a Sant Gervasi en uns Pastorets, l'any 1968; i jo. 

Representàvem uns personatges futuristes i anàvem caracteritzats; per això, perquè no ens veiés ningú, com que havíem d’entrar pel fons del pati de butaques, ens van tancar a secretaria, fins que ens vinguessin a buscar perquè ens tocava sortir.

Jo devia tenir uns 18 anys i l’Enric estava a punt d’anar-se’n a la «mili». En aquelles pràcticament dues hores que «ens van deixar tancats» quasi ni ens vam dirigir la paraula. Jo de sempre havia estat molt tímida; després les circumstàncies de la vida ja es van encarregar d'espavilar-me.

Total que l’Enric va pensar que jo era una antipàtica i una creguda, mentre que jo en vaig treure la conclusió de que aquell noi era molt «soso»; però després... el món dona tantes voltes...

Com a anècdota us diré que, entre el públic, hi havia, sense conèixer-nos, el que seria el meu primer marit. He dit que no parlaria de temes personals, però és que ell també feia teatre, concretament al Club Helena, i els anys que va durar el nostre matrimoni varem compartir moltes experiències teatrals, començant per Peques, a on ens varem trobar per primera vegada.

L’Enric Sunyol, acabat el servei militar, ens va venir a trobar per parlar-nos dels seus projectes: de «Tres sombreros de copa» de Miguel Miura que varem representar al Centre Moral del Clot el 1972,

Aquí amb l'Enric Sunyol i el Josep Ma Alsina

i del seu projecte estrella, compartit amb en Ricard Reguant: «Divinas Palabras» de Ramón Maria del Valle-Inclán, que tenien previst representar, l'any 1973, a la Penya Cultural Barcelonesa, al carrer Sant Pere Més Baix, número 55, al primer pis del Palau dels Marquesos d'Alòs, actualment un Casal de Joves

Em va proposar fer el paper de Mari-Gaila, la protagonista; encara que jo no vaig ser la seva primera opció, sinó la tercera o quarta; perquè les altres actrius van declinar la proposta. Era un muntatge de molta envergadura, que requeriria invertir-hi moltes hores i, per un motiu o altre, no els va acabar de convèncer la idea; però a mí, això de ser "plat de segona taula" no m'ha importat mai i molt menys a aquella edat i davant d'un projecte tan atractiu com aquell que m'oferia un amic.

En aquella època jo seguia «encasellada» en els papers d’ingènua. Mari-Gaila és un personatge fort, per ser interpretat per una primera actriu i jo, a priori, no semblava donar el perfil; però crec, o així ho va manifestar el públic, que me’n vaig sortir amb una nota força alta; gràcies també a la paciència i complicitat de l’Enric que em va ajudar molt en la interpretació del personatge -amb algun cop al cul que em vaig emportar-, però va ser el primer pas perquè els directors confiessin en mi per afrontar papers de més envergadura.

Professionalment Mari-Gaila només l’havia representat la Nati Mistral i en José Tamayo tenia els drets de l’obra. Gràcies a l’amistat de Lluís Nonell, tiet del Ricard Reguant, amb el Ricard Salvat i d’aquest amb José Tamayo, ens van donar permís per fer tres representacions, atès que érem un grup no professional.

Quan Valle-Inclán va escriure «Divinas palabras» va fer una composició quasi poètica en les seves acotacions. Si et deixes portar per elles, et transporten a aquella època i quasi et permeten percebre l’olor dels camins i del verd de les muntanyes.

«Divinas palabras» va ser un gran repte, no només per mí, sinó per a tots. Varem estar quasi nou mesos assajant una obra molt difícil per la complexitat dels personatges, ca d’un amb una personalitat molt acusada, i perquè era una concepció teatral a la que no estàvem acostumats. 

A més, tampoc teníem experiència en treballar amb tanta gent i les escenes de grup eren molt complicades de muntar. Un dia vàrem dedicar més de quatre hores a repetir, una i altre vegada, l'escena final. No cal ni que us digui que vàrem acabar "baldats".

Com l’escenografia, que ens requeria molta disciplina i concentració, doncs estava concebuda perquè, des de afora, donés la sensació de molta grandària, però l’espai intern de què disposàvem era petit i érem molta gent.

L’Enric s’encarregava del repartiment i de la Direcció Artística, mentre que el Ricard, que ja apuntava maneres, tot i la seva joventut, de la seva enorme facilitat per moure una gran quantitat de gent a dalt d’un escenari, assumia la Direcció Escènica.

També hi van col·laborar desinteressadament amics com l'Enric Casamitjana, que va fer els esbossos del vestuari de tots els personatges.

En aquell muntatge ens varem ajuntar més de 35 persones de procedències molts diverses. Allà va debutar el Francesc Andreu, més conegut anys després com Màgic Andreu, el Carles (Cucau) Reguant, germà del Ricard, grans dobladors com en Xavier Angelat (fill de l'inoblidable Josep Ma Angelat), Josep Ma Ullod... i tants altres companys i companyes, alguns força experimentats, altres novells, amb els que vaig tenir l’oportunitat de compartir aquella experiència única i meravellosa. 

A l’escena final de l’obra, Mari-Gaila, sortia corrents pel mig del pati de butaques, perseguida per un munt de gent, cridant. Una rampa permetia l’accés directe a l’escenari, però el dia de l’estrena vaig ensopegar just al començament de la rampa. No vaig ni arribar a tocar el terra. No sé com, però em van agafar i em vaig trobar al mig de l’escenari. Després em vaig veure a la cama una bona esgarrinxada que no vaig ser conscient de com ni quan me l'havia fet.

Al acabar la primera representació, en Ricard Salvat, que ens havia vingut a veure, va tenir la deferència de pujar a l'escenari a saludar-nos a tots. Ens va trobar, amarats de suor i els ulls enterbolits de llàgrimes d'emoció. I, quan va mirar l'escenogràfica, no se'n sabia avenir de com tanta gent es podia moure per allà amb la soltura que s'apreciava des del públic.

Així "lluïa" jo el 1973 quan vaig fer de Mari-Gaila - Foto d'assaig de "Divinas Palabras"

Crec que, arrel d’aquell espectacle, l’Enric Sunyol li va agafar el «gustet»; a pesar de tots els maldecaps i patiments que li va comportar «Divinas palabras»; d’organitzar i dirigir grans muntatges, cercant sempre la complicitat de bons amics, això sí.

I què puc dir del Ricard que no sigui prou conegut! Com Enric o jo, també havia "mamat" l'essència del teatre des de petit, però ell ha anat molt més enllà. Ha tocat totes les "tecles" i ha aconseguit el tan merescut reconeixement.

Temps després de les nostres representacions, la companyia de la Núria Espert va portar a Barcelona la seva adaptació de «Divinas palabras». Molts dels que varem intervenir en el muntatge del Ricard i l’Enric, varem quedar per anar-hi junts. Quina decepció! Sota el nostre punt de vista, no havien respectat aquell text que nosaltres havíem treballat durant tants mesos fins arribar a estimar-lo i saber de memòria el nostre paper i el dels altres.

Havien tallat molts dels personatges i el seu text estava repartit entre la resta. En una obra tan complexa i uns personatges tan definits, aquelles modificacions feien que si no coneixies el text de Valle-Inclán no acabessis de comprendre el significat de moltes escenes. Però, en fi, només era la nostra opinió; unànime, això sí; però modesta opinió.

A partir del "bon rotllet" que es va generar a "Divinas palabras" l'Enric ens va ajuntar a uns quants i va programar, a la mateixa Peña, l'obra «El Rufián castrucho» de Lope de Vega, el 18 de novembre del 1973 que, una setmana despres, gràcies al Lluís Juanet, avui Director de Viu el Teatre, la varem portar al que ara és el Teatre de Sarrià. També hi varem representar «Tiempo del 98» de Juan Antonio Castro, el 27 de novembre del 1976. Després la portaríem a la Peña. Una obra que si no la coneixeu us la recomano, doncs a pesar dels anys segueix absolutament vigent.

Després del parèntesi de Sarrià, de tornada a la Peña Cultural, l’Enric va posar en marxa la Campanya de Teatre del Casc Antic i, a més de les companyies invitades, vingudes de diferents llocs, com algunes de sud-amèrica; va considerar adient que n’hi participés una de la "casa" com a companyia titular i varem representar «Milagro en el mercado viejo» de Osvaldo Dragun, l'any 1979.

Fèiem obres que a les entitats no s’acostumaven a representar, per la seva dificultat o complexitat; però ja havia començat el moviment de les companyies que se’n deien de teatre independent, com el grup T.P.A. Teatro Popular Amateur de l'Antonio Joven, els grups Koré o Bambalinas... els inicis de Dagoll Dagom -amb "No hablaré en clase" que van presentar al Casino de l'Aliança del Poble Nou- entre moltes altres que, d’alguna manera, sacsejaven els ciments del món del teatre tal i com el coneixíem, tant professional com amateur.

Mentrestant jo continuava amb els «bolos». Cada companyia tenia el seu repertori i si tu ja hi havies fet una sèrie de papers, com que els representaves sovint, els tenies molt per la mà i si no hi havien canvis en el repartiment, ni calia assajar. Quan et confirmaven un "bolo", et deien la data, el lloc, l'hora de sortida i l'obra a representar, perquè et poguessis preparar la maleta i fer una repassada al paper.

En aquells maleta hi portàvem tot el que ens calia: vestuari, complements, maquillatge, el text de l'obra, algun petit element de l'atrezzo...  Sense la nostra maleta, no érem res!

Ni que sigui per una obra "del dia", mai pots sortir de casa portant la roba amb la que actuaràs. Cal fer la transformació de tu al personatge i el canvi de roba és un element indispensable. És una de les màximes del Mètode Stanislavski amb la que hi estic totalment d'acord, després de viure l'experiència d'un company. Com que era un "bolo"molt a prop i hi anava pel seu compte, va pensar que podia sortir ja preparat de casa. Doncs... va ser el dia que pitjor interpretació va fer, estava descentrat i en cap moment va entrar en el personatge, com ell mateix va reconèixer després; o sigui que... no ho feu mai!

A les primeries dels "bolos", les obres d'època les vestia un sastre professional; però, amb el temps, ja cadascú es va anar espavilant i tots disposàvem del nostre propi vestuari per a cada paper.

La companyia amb la que més treballava, en aquells anys, era la Joan Maragall de Joan Seguí, que portava un repertori d’obres classificades com a vodevils, però bàsicament jugaven a l’embolic i amb les dobles intencions. Si algú esperava «destape», es portava un bon desengany. També representàvem obres de teatre clàssic català.

Amb aquella companyia vaig tenir l’oportunitat de fer dues temporades a teatres professionals de Barcelona, amb l’obra «Dues filles d'estraperlo» -també es deia "Les filles del meu papà"- al desaparegut Teatre Barcelona, a la Rambla de Catalunya i al Teatre Romea del carrer Hospital, l'any 1976.

Aquí teniu la façana del Teatre Barcelona "tunejada" amb l'enorme cartell anunciant l'obra

Jo aleshores ja feia primers papers, papers de primera actriu, com la Marta de "Terra Baixa", d’Àngel Guimerà, o la Gloria de "L’Hostal" del mateix nom, de Josep Ma de Sagarra -també havia fet la Maggie de "La gata sobre el tejado de zinc" en el Centre Moral del Clot-...

I aquí amb l'Andreu Buxaderas i l'Aida F. Cancela a l'escenari del Teatre Barcelona

"El Teatre Barcelona va viure el seu darrer estrena el 24 de setembre de 1982

 i l'any 1987 l'edifici va ser enderrocat".

Amb "L’Hostal de la Gloria" hi tinc una vinculació molt especial. Vaig començar fent l’Angeleta (la ingènua) el 1969, després la Roser (la segona) el 1971, més tard la Gloria (la primera actriu) el 1976 i, en un recital, fragments de la Sra. Flora (la còmica). Dels papers femenins, només em queda per fer el de la Gertrudis (l'actriu de caràcter).

Aquí un Hostal, dirigit per l'Enric Sunyol, en el que va fer un repartiment d'amics.
A la dreta la meva mare i en Joan Fernández, a l'esquerra l'Ernest Suñol i la Nuria García
i jo en el mig, fent  de Gloria, el febrer del 1978.

És curiós com es diferenciaven abans els papers de les actrius segons la idiosincràsia del seu personatge. L’actriu jove feia els papers d’ingènua o... de bleda, si voleu dir-li així; la segona era l’actriu que suposadament feia de dolenta o d'antipàtica; la còmica era la esbojarrada o mancada de seny; l'actriu de caràcter la que ja tenia una certa edat i no era el paper principal... i la primera actriu, evidentment, la protagonista.

I aquí estic jo, després de la funció, amb els protagonistes masculins:
d'esquerra a dreta: en Ferran Velat (el jutge Forcadell), en Joan Fernández (el Sr. Ventós) i en Joan Fontanillas (l'Andreu)

Era normal que els autors escrivissin obres de teatre per encàrrec per a les companyies professionals. Unes companyies que tenien fixes a una sèrie d’actors i actrius que s'adaptaven a les necessitats de les estructures més utilitzades en les obres de l'època; per això els calia fer muntatges en els que, tots els seus integrants, tinguessin paper : primera actriu, segona, dama jove, còmica i actriu de caràcter, entre les dones i primer actor, galan jove, galan madur, caricato, traidor... entre els homes.  Com que trobar una obra a la mida resultava molt dificultós; el millor era encarregar-la i que l’autor fes un text que acomplís amb les necessitats i característiques de la companyia.

Però torno als «bolos»; un dels molts de L’Hostal el varem fer a la plaça de l’esglèsia de La Geltrú, davant d’un públic entregat que va aplaudir amb entusiasme en acabar.

Mesos després, vaig conèixer a una parella. Ella, tot just veure’m em va preguntar: Tu vas venir a fer l’Hostal de la Glòria a La Geltrú? Jo, molt sorpresa, li vaig respondre que sí. Caram quina memòria, vaig pensar, que després de tant de temps i sense maquillatge ni vestuari es recordi de mi. A partir d’aquell moment varem edificar una bonica amistat que encara m’uneix a la Dolors i el Pere de Vilanova i La Geltrú.

Passat un temps, un dels grups de teatre de Vilanova, que havia representat l’Hostal de la Glòria a la seva entitat, tenia el compromís d’anar-la a fer a un parell de poblacions més; però la noia que feia de Gloria, per problemes de salut, va haver de deixar-ho. Trobar una altre actriu que s’estudiés el paper, llarg i en vers, en poc temps, no ho veien viable. Els meus amics em varen explicar la situació i jo, amb molt de gust, hi vaig anar a solventar-los el problema.

I seguint amb la història dels «bolos»... com us deia, durant molts anys vaig compartir carretera i escenaris amb els companys i companyes de la companyia de Joan Seguí. Un d’ells era l’entranyable Andreu Buxaderas, amb el que també havia compartit cartell als «teatres de pedra» de Barcelona. 

No em referiré a massa companys/companyes més, doncs segur que me’n deixaria uns quants i em sabria greu. Van ser molts anys de «bolos» en companyies diferents; encara que la majoria acostumàvem a ser els mateixos que ens anàvem trobant ara en una, ara en una altra; i de compartir vivències amb moltíssima gent, amb la que he tingut la sort de que. els nostres camins, s’hagin tornat a creuar, en algun moment o altre.

L’Andreu era un home encantador, amable, atent, bon company, disposat a donar un cop de mà quan calia i sempre impecablement vestit. Quan podia, l’acompanyava la seva esposa, la Rosita; un altre encant de persona, per la que ell traspuava una gran estimació.

Faig aquest comentari perquè a vegades, algún company, et feia una insinuació poc encertada, que et descol·locava. Però no passava res, deies: no, gràcies i aquí normalment s'acabava el tema, encara que, alguna vegada, aquella negativa havia donat peu a males interpretacions. Que, al "guapo" de la companyia, una actriu el refusés potser era perquè ella tenia unes altres preferències. És que la prepotència es trova instal·lada en tots els àmbits!

Però l'Andreu era aquella persona en la que sabies que podies confiar, que mai et decebria.

Doncs, l’Andreu, tenia una peculiaritat: la seva «cordeta». Us explico. L’Andreu era el primer actor de la companyia i feia els papers de galant madur, tipus Arturo Fernández, vaja! Ho podeu comprobar en la fotografia que hi ha una mica més amunt.

Era habitual que hagués d'anar com un "pinzell" i canviar-se varies vegades de roba durant l'obra; per això ja la portava ben disposada en varies perxes. Quan arribava al poble només havia de penjar aquelles perxes i ja tenia la feina feta i tot a punt. Però com que mai sabíem les condicions del teatre en qüestió, i a vegades ens trobàvem, com en els envelats, sense cap mena de penja-robes, ni res que se li assembles, l’Andreu, sempre portava la seva «cordeta». Una corda per a la que només li calia trobar dos punts de suport per lligar-la dels extrems per fer-li de barra. D'aquesta manera sempre podia tenir la roba en perfectes condicions. Una solució practica i senzilla per anar pel món.

L'any 1981, entremig d'aquella "boragine" encara vaig trobar temps una temporada, encara bo que va ser curta, per els caps de setmana participar en les sessions golfes al San Carlos Club, a Major de Gràcia, 137, en un espectacle de Music Hall en el que jo feia un playback de la mítica cançó New York, New York, en versió de la Barbara Streisand, amb un espectacular vestit de lluentons i unes enormes pestanyes postisses.

Potser sí que lo de les "variedades"...  Però això ho descobrireu en el proper capítol.

Si heu arribat fins aquí... moltes gràcies!