LA MEVA HISTÒRIA EN EL TEATRE-Capitol 2

Tots tenim una història al darrera, una història que no va començar amb nosaltres ni acabarà quan ja no hi siguem; mentrestant deixarem la nostra empremta, que potser només el temps reconeixerà, però mentre les nostres experiències puguin servir de llavor pels que vindran després, no morirem.

La meva modesta història d'amor amb el teatre em ve de lluny i la vull compartir amb vosaltres.

LA MEVA HISTÒRIA EN EL MON DEL TEATRE.

Capítol 2 

Els anys a Peques i el començament d'anar de "bolos"

L'entrada del teatre, a Travessera de Gràcia entre Aribau i Tuset. Observeu el model del Taxi. Seria l'any 1964/65

A «Peques» cada diumenge es representava una obra de teatre diferent. Acostumava a ser una dramatúrgia de Lluís Coquard versionant els contes més coneguts pels infants, com «La Cenicienta» (*),

Aquí em teniu fent de Cenicienta, amb la omnipresent "conxa" a primer terme.

«La Bella durmiente», «Pulgarcito», «El gato con botas», "Pastorets" (**) i molts més. Alguns en català, com «El petit dels tres tambors», a on, per primera vegada, vaig interpretar el paper d'un noi. Seria sobre el 1966.

Jo soc el "tambor" de l'esquerra

La sala tenia un molt bon aforament i el patí de butaques, gràcies al seu passadís central, permetia separar el públic en dos sectors: a una banda acomodaven els infants que anaven amb la família, normalment les mares -els pares debian estar pendents del futbol- i a l’altra banda els que anaven sols. Aquella part era atesa per personal de la sala que estava amatent a les necessitats dels infants i vigilaven que es comportessin correctament. Com una «guarde» cultural!

Era una experiència avançada al seu temps, tot i que potser algú podria considerar-la "elitista"  doncs el públic que hi anava era de la "part alta" i el teatre pertanyia a les instal·lacions del col·legi de les Dames Negres-Infant Jesús de Barcelona. Desconec si aquell fou el motiu de que es considerés una iniciativa poc valorada per alguns sectors, doncs no va tenir continuïtat.

Cada diumenge el teatre era ple i mai es va devaluar la qualitat dels espectacles pel fet que el públic fossin majoritàriament criatures, al contrari, es cuidaven tots els detalls. Hi havia una senyora responsable de la sala que també es preocupava de que fos així. Un petit exemple. En una de les representacions de Pastorets, el company que interpretava a un soldat romà no havia anotat bé les dates i aquell dia no es va presentar. L'únic actor amb possibilitat de substituir-lo era el que feia de Sant Josep, però perquè no es notés que era el mateix el van caracteritzar posant-li una barba. De seguida va entrar a l'escenari aquella persona responsable per dir que els romans no portaven barba, que aquell detall no era històricament correcte.

Les obres es representaven amb la màxima professionalitat -teníem un sou assignat-, amb el vestuari, caracterització i escenografia adients i un munt de personatges a sobre de l’escenari. Com ara es diría: una gran producció! Considero que va ser una escola de la que, potser encara avui, se n’hauria de prendre exemple.

Cada any es feia, més o menys, el mateix repertori, això ens permetia que, amb 3 assajos, cada diumenge es pogués presentar, i molt bé, una obra diferent, doncs tots ho teniem per la mà.

Aleshores fer una obra en 3 o 4 assajos era força normal, i més si era de repertori. Durant uns anys, acostumava a assajar cada dia: dilluns, dimecres i divendres per la representació de diumenge a «Peques» i els dimarts i dijous, durant dues setmanes, per la de dissabte a la nit a l’Ateneu Colon. 

I ja començava a fer alguns «bolos».

Encara no tenia 15 anys i, si no anava en la mateixa companyia que la meva mare, m’hi acompanyava el meu pare; com una folklòrica qualsevol. No era qüestió que la «nena» anés a l’altra punta de Catalunya i tornés sola a casa de matinada, ja que, per anar a qualsevol indret s'hi invertia un munt d'hores en el desplaçament.

Fins el 1969 no es va inaugurà la primera autopista: Barcelona-Montgat-Mataró. Les carreteres eren les que eren i els cotxes, amb quatre marxes, anaven a velocitat "moderada".

Al arribar a casa, ens acostumàvem a creuar amb uns entranyables personatges que vetllaven per la seguretat i necessitats dels veïns: el Vigilant i el Sereno que feien la ronda. Cada zona de cada barri tenia els seus, que coneixien a tothom que vivia en aquells carrers. Unes figures que ja fa molt de temps que trobo a faltar.

En aquella època hi havia la costum, en la majoria de poblacions, grans i petites, de que les Comissions de Festes programessin teatre per les Festes Majors -moltes tenien la de hivern i la d'estiu- i en les celebracions importants.

Jo sempre dic que aquelles Comissions feien una feina magnífica. Durant tot l'any, organitzaven rifes, loteries i qualsevol activitat que els servís per recollir diners per les festes. No sé com s'ho feien però podien complaure a tothom: espectacles pels petits: titelles, pallassos, xocolatades... pels joves ball amb conjunts de música moderna i pels grans teatre, ball amb orquestra o la cobla que abans havia tocat en la ballada de sardanes, cantada d'havaneres, etc. etc.

Per la programació teatral contractaven a les companyies sortides dels teatres "de pedra" de Barcelona o a qualsevol de les companyies estables de "bolos" que disposaven del seu propi repertori; com la de Ma Matilde Almendros, Ferràn Rigual, Joan Maragall de Joan Seguí... Jo havia treballat, amb més o menys continuïtat en totes i esporàdicament també en la de Joan Capri o la de Lluís Nonell, que va ser qui em va ensenyar com s'havia d'interpretar el vodevil (això us ho explicaré en un altre capítol).

Les Comissions de Festes van desaparèixer quan aquella tasca va ser encomanada als "tècnics" dels ajuntaments. Aleshores tota aquella xarxa cultural treballada durant anys, se'n va anar a la merda.

Ara el què priven són els que jo anomeno "intercanvis culturals", entre entitats o grups no professionals, d'una localitat i una altre. Les poques companyies professionals que aconsegueixen que les contractin, moltes vegades, treballen sense recolzament econòmic, a taquilla; és a dir, se'ls recompensa la feina amb un percentatge del què es fa de taquilla, descomptant les despeses del teatre.

Jo vaig estar quasi cinquanta anys fent "bolos", és clar que vaig començar molt jove. Mai vaig deixar la meva feina, que era la que em donava de menjar cada dia i combinar-ho amb els horaris dels "bolos" era certament complicat. Si eren entre setmana, moltes vegades quan arribàvem a Barcelona havia d'anar directament a treballar. No us podeu fer una idea -a no ser que pertanyéssiu a la "troup" que ens dedicàvem a anar per aquests móns de Déu- de la son que passàvem.

El "Top 10"  de la companyia de Ferran Rigual el 1983:
Manel Bayona, La meva mare:Teresa Adrià, Toni R.Palma, Francesca Sánchez, Natalia Ansón, Ramón Enric
Enric Sunyol, Maribel Arquè, Esther Marquès, Ana Ma Babí, Paco Estragués, Josep Arall, jo, asseguda a la dreta...
Ah, i els meus fills, l'Estel i l'Oriol que venien amb mi moltes vegades.
Malauradament algunes d'aquestes companyes i companys, així com en Ferran Rigual, ja ens han deixat.

També acostumàvem a passar fred. A l'hivern no diguem -un 22 de desembre del 1975 vam actuar en un envelat a la platja, crec que era a Lloret de Mar. Vaig agafar una "galipandria" que no me la vaig treure de sobre fins passades les Festes- però és que, a l'estiu, tornant de matinada, feia una "rasca" que era recomanable portar a la maleta una "manteta", ni que fos en ple mes d'agost.

És clar que també havíem passat molta calor, com en el port de Tarragona. Un "bolo" de tarda, a l'aire lliure, a finals de juliol. Havien col·locat el "tablado", que feia d'escenari, de "cara al sol" i el públic còmodament instal·lat a l'ombra de l'estructura de la llotja del peix. Nosaltres quasi ni podíem obrir els ulls i el maquillatge se'ns anava desintegrant a mida que passaven els minuts. 

A vegades anàvem a llocs que no estaven ni en els mapes. Fèiem la broma de que els muntaven expressament per nosaltres i que, quan marxàvem, els treien. Llocs que, quan arribàvem no es veia una ànima pels carrers, tot tancat i barrat, com si fos un poble "fantasma". Pensàvem: no vindrà ningú. Però a l'hora de la funció, com els cargols, la gent sortia dels seus caus i emplenaven el teatre.

Ens havíem trobat amb "teatres" en pèssimes condicions: sense camerinos o a mig fer, bruts, sense lavabo, ni pica per rentar-nos les mans...  Que la cultura no sembla necessitar un mínim d'atencions, com veieu, no és nou! I si considereu aquests mots una crítica , teniu raó!!!

És clar que també actuàvem en grans i reconeguts teatres, amb totes les comoditats i serveis.

Un altre tema era poder sopar. La immensa majoria de vegades no teníem problema. En el poble hi havia una bona fonda o un restaurant on podíem sopar bé a uns preus força raonables; però en algun lloc; especialment si era petit i se'ls havia omplert de foresters per la Festa Major; no tenien ni espai ni els quedava menjar perquè poguéssim sopar. Després d'unes quantes hores de cotxe era l'últim que podíem esperar. En un poble, que no recordo el nom, ens van deixar una taula petita i cadires per seure, ens van portar un sac de pa, que no era del dia, i una capsa de sabates amb uns quants tomàquets i puntes d'embotits. I apa, amb la panxa plena... a fer teatre!

Els que mai teniem problema eren els músics. Era una clàusula implícita en el seu contracte. Si no menjaven... no tocaven! 

Si havíem de sortir aviat per anar al "bolo", perquè la representació era de tarda o a molta distància... i ens agafava en horari "laboral", havíem de buscar alguna excusa per marxar abans: que si havíem d'anar al metge,  que si algú de casa no es trobava bé, que si havia de venir un operari per una avería que no admetia demora...  i una que es feia servir "in extremis": teníem un enterrament!

És clar que sempre hi havia la opció d'agafar dies de vacances, però és que a l'estiu era quan més feina hi havia... i si ni aleshores podíem dormir... 

Us recomano la pel·lícula "El viaje a ninguna parte" de Fernando Fernán Gómez. Salvant les moltes distàncies i èpoques diferents, jo sempre dic que nosaltres varem ser els hereus d'aquelles pobres ànimes. Abans de nosaltres, però, va existir una generació que anava als "bolos" en tren. A l'estació els anaven a buscar la gent del poble, generalment en tractors, -de cotxes pocs n'hi havien- i en acabar la representació els tornaven a l'estació, on haurien d'esperar a què passés el primer tren per tornar a casa. Si podien "tirar" un parell d'hores ben bones a la intempèrie i gràcies si no plovia.

Nosaltres ja anàvem de "senyors", en autocar o cotxes particulars; però realment tota aquella colla d'actrius i actors varem viure una època que no es tornarà a repetir i que va "morir" amb nosaltres i les Comissions de Festes. 

Penseu que una d'aquelles companyies, la de Joan Seguí, va fer en un any més de 180 "bolos", és clar que algún dia havíem fet tarda i nit i en més d'una ocasió havien sortit varies companyies, amb diferents destinacions, però així i tot era, com qui diu, dia sí dia no.

Ens concentràvem al desaparegut Bar Monumental, a Major de Gràcia. A vegades aquella trobada era multitudinaria, però com que tots ens coneixíem era un retrobament molt agradable. A més, al ser obres de repertori, volia dir que tots, en un moment o altre, l'havíem fet i potser més d'un personatge. La gràcia era endevinar qui anava en cada companyia i quin paper hi feria.

En alguna ocasió algú havia que fer un "toro"; o sigui agafar la responsabilitat d'un paper que no havia fet mai i sense poder assajar. Aquell dia estàvem tots pendents per estar al "quite" del pobre company o companya que, com diria el bon amic El Màgic Andreu, molt "acollonit o acollonida", feia els possibles per sortir-se'n el més airós o airosa possible.

Quan comentàvem aquelles "mogudes" amb amics "més" professionals, ens reconeixien, textualment,  que ni borratxos s'atrevirien a un repte de característiques semblants; però tota la nostra  colla érem el que es definia com a "practicons": doncs estàvem avesats a enfrentar-nos a papers diferents amb poc temps per preparar-los. I teniem capacitat per fer-ho perquè acumulàvem molta pràctica i havíem tingut la sort de trobar directors que ens havien ensenyat.

Recordo que, una vegada, a l'Ateneu Colon, en un assaig, el director no parava de rectificar-me. En acabar estava tan desanimada que vaig preguntar a la meva mare si realment ho feia tan malament. La seva resposta va ser: Si no pensés que ho pots fer millor, no et diria res!

Perquè, aleshores els director ensenyaven a interpretar, a fer teatre; dirigien els actors/actrius no només els "col-locaven" a l'escenari, cosa que, avui dia, no tothom està preparat per fer.

Anècdotes simpàtiques i gracioses, moltes; especialment quan l'obra que representàvem sempre en català i ens demanaven, in situ, i com qui diu 10 minuts abans de començar, que la féssim en castellà. Us puc assegurar que la traducció simultània dona molt de sí i a vegades no podíem evitar obrir els ulls com a taronges i clavar-nos les ungles a les mans per no posar-nos a riure i haver de desaparèixer tots de l'escenari. Es deixen anar expressions incorrectes que fora de context perden tota la gràcia -per això no us en explico cap- però "sobre la marxa i en directe" és que no tenien desaprofitament. 

Però també varem viure situacions tristes, com el dia que vàrem sortir sense un dels companys perquè no s'havia presentat a l'hora de la sortida -no existien mòbils i en el telèfon de casa no contestava-. L'empresari va contactar amb la família per si en sabien alguna cosa. En arribar al poble ens varem assabentar que l'havien trobat mort. L'obra es va representar, amb l'empresari fent el seu paper, previ avis del fet al "respectable" que va esclatar en un llarg aplaudiment, en homenatge al difunt.

Però és una de les màximes del teatre i l'espectacle: 

The show must go on!  L'espectacle ha de continuar!!!

Molts actors i actrius han actuat en circumstàncies especialment adverses. Patir la mort d'un familiar proper i aquell mateix dia haver de representar potser una comèdia per fer riure al públic... actrius que durat la representació estaven patint un avortament espontani, però continuaven fent l'obra... actors que havien tingut un accident i feien la funció enguixats i mig "groguis" pels calmants...  

I anant per aquests mons de Déu, averíes en el cotxe, que ens feien témer que no arribaríem al "bolo" o patir algun accident, per sort sense conseqüències, eren circumstàncies que no passaven sovint, però que havíem patit més d'una vegada.

I ja no diguem de tornada, cansats, especialment els conductors, equivocar-se de camí i essent negre nit, trobar-nos de morros amb al Monestir de Montserrat, per exemple o veure com s'anava fent de dia darrera d'un camió, pujant Els Brucs en primera -el túnel encara no existia-...

Anar a la provincia de Lleida, boira inclosa, era tota una odisea. Quan arribàvem a La Panadella dèiem "ja som a casa"... i això que encara ens quedaven un parell d'hores ben bones.

Ara que he dit Lleida... moltes vegades ens trobàvem amb "l'agradable" sorpresa, en arribar al poble sobre les 8/9 del vespre, que anaven a començar el "Ball de Tarda"! Allò volia dir que s'hauria d'esperar a que acabés el ball, que els músics retiressin els seus estris, que el nostre tramoia muntés i que el públic, evidentment, anés a sopar; un sopar de Festa Major!!!  O sigui que la previsió era que podríem començar l'obra al voltant de les 12 de la nit -alguna vegada havia estat passada la 1 de la matinada- amb la premisa de que, com que després hi havia el "Ball de nit", la nostra representació havia de durar el mínim possible. S'havia de fer a un ritme endimoniat o amb algun tall sobre la marxa. Recollir corrents i tornar a Barcelona el més aviat possible, amb l'esperança de poder dormir una mica abans d'anar a treballar, era la nostra màxima aspiració.

Però, amigues i amics, allò funcionava així...

Nosaltres varem heretar aquella part de la història dels "bolos" i amb nosaltres va acabar!!!

Continuo en el proper capítol...   

La Ventafocs a Sant Gervasi. La mateixa escena que la de la foto de Peques.
A l'esquerra, dempeus, la meva mare i a la dreta, a primer terme, un desconegut per mí, l'Enric Sunyol.
Com podeu veure, davant de tot, la "conxa" que no faltés. 

(*) És va donar la coincidència de que quan ja tenia data programada a Peques per fer "La Cenicienta", em van demanar, a l'Ateneu de Sant Gervasi, si també els hi podia fer el paper de la protagonista a "La Ventafocs", amb una setmana de diferència. A Peques es representava en castellà una dramatúrgia del Sr. Coquard i a Sant Gervasi la versió, en català, de Josep Maria Folch i Torres.

Vaig acabar amb una bona "empanada mental", doncs textos diferents per expressar més o menys el mateix i en diferent idioma, me'n anava de l'un a l'altre amb una facilitat... Sort que la meva memòria estava molt entrenada i vaig superar la prova sense complicacions.

(**)  Mentre altres entitats, durant els Nadals, representaven diferents versions de Pastorets, com "l'Estel de Natzaret", patrimoni de El Cercle de Gràcia, o Els Pastorets de Rafel Anglada, al Teatre Romea i també a Gràcia... a Peques es representava "A Belén pastores", versió d'Alejando Casona, un autor amb una llarga i reconeguda trajectòria teatral.