dijous, 11 de juny del 2020

LA MEVA HISTÒRIA EN EL TEATRE - Capítol 5

El teatre sempre ha estat el meu company de viatge;
portem molts anys caminant plegats
i espero que, d’una manera o una altre, ho seguirem fent.

Continuarem caminant pel meu estimat barri de Gràcia, 
a on vaig començar de petita 
i a on he viscut algunes de les experiències teatrals més engrescadores i gratificants.

LA MEVA HISTÒRIA DINS DEL MÓN DEL TEATRE
Capítol 5
Aquí em teniu, de la mà de la meva mare. Hauria de tenir uns 4/5 anys.
Segurament era la primera vegada que era conscient de sortir a un escenari.
Mireu quina carona d'alegria!!!
Gràcia, des de que jo en tinc referència, ha estat bressol de l’art de Talia. Hi ha molta tradició teatral i més teatres per metre quadrat, entre professionals i amateurs, que en la majoria de llocs del món.

En els grups de teatre de Gràcia moltes actrius i actors reconeguts hi van començar, passant després al terreny professional, com: Núria Espert, Imma Vilarassau, Imma Colomer...

El teatre requereix aprenentatge i o n'aprens començant des de abaix, en el circuit no professional, o et preparen en una escola especialitzada, com l'Institut del Teatre, el de "tota la vida".

Posteriorment s'ha anat incrementat la oferta d'aquests tipus d'escoles. No fa molt, El Periodico, va editar un article sobre: 10 escoles de teatre a Barcelona.
Per si a algú li interesa, aquí us deixo L'ENLLAÇ 

També hi ha altres espais més orientats al teatre musical: AULA, EOLIA, MEMORY...

Aquí em teniu al mig de la foto. L'obra, no us sabria dir.
Però, permeteu-me que segueixi amb la meva història "d’amor" pel teatre. Sí, sí... Ho he dit bé; d’amor, perquè és el mínim que es pot demanar a qui es plantegi fer-ne, ja sigui com a professió o com a simple afició. Requereix: amor, respecte i esperit de sacrifici. 

Amor, perquè si no estimes el que fas mai no et donarà cap satisfacció.

Respecte, perquè el teatre és un art i com a tal mereix que, qui pretengui endinsar-s’hi, valori que es deu a un públic que mereix el seu respecte i a uns companys que hi estan dedican temps i treball. 

Sacrifici, perquè haurà d’invertir unes hores en estudiar-se el paper i moltes altres en assajos. Normalment quan s'és jove es té més retentiva, però a mida que vas posant anys, la memòria ja no és el que era i et cal dedicar-hi més temps a l'estudi.

Sacrifici, per anar a assajar quan toqui; tant si plou com si neva. Si t’has compromès a fer un paper això comporta que has de ser responsable: aprendre el text i anar als corresponents assajos, deixant de banda la mandra i el cansament que puguis arrossegar després d’una jornada de treball.

Ara que he dit això de nevar... abans a les societats hi havia molta costum de fer teatre el dia de Nadal a la nit -als pobles també i era terrible haver de sortir de casa per anar a un "bolo" en una diada com aquella, amb el dinar encara el pap i sense poder menjar els torrons-. Aquell Nadal del 1962 una bona part de  Catalunya es va despertar completament nevada. "Aquella" nevada, recordeu? 

La meva mare i jo teníem funció a la Cooperativa dels Teixidors a mà. Ningú sabia amb seguretat si l’obra es faria o no, però vam decidir anar-hi. Si al final s’optava per fer la representació, que no fos per nosaltres que s’hagués de suspendre.

Hi varem anar a peu, evidentment, no hi havia altre manera de desplaçar-se. Recordo que la neu m’arribava als genolls. Al final no es va fer la funció perquè la tan minsa assistència de públic així ho va aconsellar. I cap a casa de nou, desfent el camí i alguna de les nostres petjades que encara es veien a la neu.



Sacrifici, per -especialment en el teatre amateur i companyies modestes de "bolos"- donar un cop de mà en el que calgui, básicament per a la posada en escena: muntar, desmuntar, recollir, guardar... Massa vegades la gent s'escaqueja, deixant la feina per a uns pocs companys que són els que, al final, acaben  carregant-s'ho tot.

És clar que el que més ens agrada  a tots és sortir a l’escenari, que ens aplaudeixin al final i que els amics ens felicitin; però el teatre és molt més. És compromís, és generositat, és donar preferència al conjunt, abans que pensar en el propi lluïment.

El teatre és un ésser viu, canviant.  Mai dues representacions seran iguals; aquesta és la màgia del teatre. Ni els actors/actrius ni el públic tindran una interacció semblant en cap altra funció.

I la interpretació ja no només depèn del personatge sinó del tipus d’obra. No es pot interpretar igual el teatre que demana una dinàmica natural, que una obra en vers, o una obra de teatre clàssic o un vodevil...

Actualment la interpretació "natural" és la que impera, evidentment, però no hem d'oblidar que no tot el teatre s'ha de representar de la mateixa manera. 

Pel què fa a les obres en vers, malauradament, avui dia pocs actors i actrius saben com declamar-lo. No es vol caure en la afectació i aleshores es va just a l’altre extrem, trencant el vers  per totes bandes perquè no soni a vers; però l’autor ho va escriure així perquè es respectés la rima i si no s’hi està d’acord, potser seria aconsellable buscar un altre text.

És com fer adaptacions... Com diu en Sergi Belbel, si no t'agrada un text com està concebut, abans de modificar-lo... escriu-ne tu un de nou!!! El respecte que demanava pel públic considero que també s'ha de tenir pels autors!

Hi ha poca gent que sàpiga recitar i als que ens saben, perquè en varen aprendre dels grans, no se’ls dona el valor que es mereixen. De rapsodes bons n’hi ha ben pocs, però sembla que, com en tantes disciplines, especialment les relacionades amb l’art, tothom s’hi atreveix.

El teatre clàssic requereix una interpretació diferent. Els seus arguments no tenen res a veure amb les problemàtiques d'avui en dia, per això la seva posada en escena ha de tenir un cert aire de comèdia i en el cas de que sigui una tragèdia, també ha d'agafar un caire diferencial, de transcendència, perquè, el públic, es pugui integrar, d'una manera natural, a aquella no normalitat.

I el vodevil, aquest gènere injuriat, requereix un ritme inusualment trepidant perquè els gags arribin a l'espectador sense que aquest tingui temps ni de plantejar-se què és el que està passant. Les entrades i sortides a escena dels diferents actors i actrius, les tancades de portes per una i altre banda... han d'anar acompanyades d'una interpretació directa, sense matisos ni pauses que no siguin imprescindibles.

Avui dia també es representa molt teatre musical. Personalment, m'encanta. Hi tinc debilitat, però només puc opinar com a espectadora.

És clar que, dins de la categoria de teatre musical, potser hi hauríem d'incloure la sarsuela. No us espanteu; que ningú se'm alteri  ni ho consideri un sacrilegi. Si ho analitzeu bé, potser trobareu que pertanyen al mateix gènere, de diferents èpoques, evidentment.

Un gènere, al meu parer, també injuriat. Permeteu que trenqui una llança en favor seu. No soc persona de sarsuela, o millor dit, no n'era. Quan, fa uns anys, la vaig descobrir, de la mà de l'Enric Sunyol que en va dirigir unes quantes, vaig pensar que estava injustament menyspreada. La música de les sarsueles és magnífica.

Que els arguments han quedat totalment desfasats? Sí. És veritat!. Però també els de les òperes i tenen un reconeixement mundial! I que ningú s'ofengui per la comparació.

L'opereta "El Conde de Luxemburgo" amb Els Amics de la Sarsuela de Gràcia (2019)
Que jo li trobi uns valor a la sarsuela no vol dir que no tingui inconvenients i moltes dificultats per representar-se. Un elevat cost de muntatge, orquestra, escenografia i vestuari... poder disposar d'un cor solvent, solistes -tenor, baríton, baix, soprano, mezzosoprano, parella còmica...- i moltes vegades també d'actors i actrius... fan que sigui us espectacle molt complicat de tirar endavant i així i tot hi ha entitats que aposten per programar-ne. "Xapó" per a ells. És el que us deia d'estimar el què es fa!

Només demanaria que, abans de criticar-la, aneu a veure'n més d'una; perquè potser a la primera li estareu buscant més "pegues" que valors. I, per sobre de tot, escolteu la música. Potser us emportareu la sorpresa de que, alguna peça que us és molt coneguda, resulta que pertany a una sarsuela. No pretenc que us agradi, sinó, senzillament, que li doneu una oportunitat, a pesar de les possibles mancances.

"La Revoltosa" dels Amics de la Sarsuela de Gràcia.
A primer terme a l'esquerra, asseguda a terra, la Júlia, la meva neta gran
Ah, i moltes de les sarsueles més representades són d'autors catalans, d'entre 1893 i 1934, és a dir escrites abans de la nostra guerra civil, algunes molt abans, o sigui que no tenen res a veure amb la política d'un Dictador, com esgrimeixen alguns, buscant excuses per atacar un gènere que segurament ni s'han molestat a conèixer.

Pels autors d'aquell moment, escriure sarsueles era treballar per la cultura i evidentment un dels seus "modus vivendi"

De sarsueles en català, n'hi ha documentades a l'SGAE més de 300, però només un parell han arribat al gran públic: "Cançó d'amor i de guerra" -estrenada el 1926- i "La legió d'honor" -estrenada el 1930- les dues, curiosament, ambientades al Vallespir.

Foto de la sarsuela "La legió d'honor", dels Amics de la Sarsuela de Gràcia (2018)
Per cert. Jo soc la de l'esquerra.
I canvio de tema:

Una persona a la que respecto i que el seu criteri teatral em mereix molta credibilitat, em va preguntar, ja fa un temps.

«Tinc la sensació de que el teatre amateur abans es representava millor. Què opines? Estic equivocat?


Li vaig respondre el què sincerament pensava:

No, no estàs del tot equivocat. El què passa és que fins i tot dins d’una mateixa entitat el resultat de les obres de la programació pot ser molt diferent. Dependrà del director, de si ha sabut -o a pogut- escollir, el millor repartiment que tenia previst -un bon repartiment garanteix, en un tant per cent molt elevat, l’èxit d’una funció- i de si els actors i actrius s’han implicat al màxim en el projecte... Si no es donen aquests factors serà difícil que  l’obra assoleixi l'interès del públic que l'anirà a veure, per molt fidel que sigui.

A més, comentàvem que abans fèiem una obra amb una mitjana de tres setmanes d’assajos; això volia dir que, com qui diu, cada dos per tres t'enfrontaves a un nou personatge diferent i agafaves molta practica. Els directors, a més "d'endreçar la circulació a escena", es prenien temps pel que se'n diu dirigir els actors/actrius, cosa que representava una gran escola.

Ara, s’assaja molt més. Pots invertir molts mesos en preparar una obra i durant tot aquest temps no «aprens» res més. No és que això sigui dolent, senzillament considero que és una de les claus de la resposta a la pregunta que em va fer.

A més, i això em dol, la meva apreciació personal és que s’està perdent el respecte a pujar a un escenari. Que molts s’hi atreveixen sense donar-li el valor que té i es creuen que fent una o dues obres ja han après el suficient com per posar-se a dirigir.

Com poden ensenyar si no s’han donat l’oportunitat d’aprendre’n!

Però les llums i els aplaudiments atrauen, hipnotitzen, i moltes vegades no deixen veure les ombres de desencís del públic.

Ningú neix ensenyat i s’ha de tenir l'humilitat de reconèixer-ho i de voler aprendre’n dels que tenen més experiència i en poden saber més.

Qui no sigui capaç d’entendre això, potser que "s’entretingui" fent alguna altra cosa.

A més el teatre és una professió/afició que ha de ser entesa i assumida per la família també, doncs requereix uns horaris a vegades al revés de la resta de la unitat familiar i els dies de les representacions l'organigrama es veurà alterat segons l'hora de la funció. També la gelosia pot fer acte de presència si l'actor o l'actriu tenen escenes més "intimes" del que la seva parella considera escaients. A qui pateixi de manca de confiança que pensi que el que es veu a ulls del públic no l'ha d'incomodar. El que l'hauria de preocupar, si fos el cas, és el que pugui passar entre "caixes".

No vull ser "dolenta", només constato una realitat.

I abans totes i tots els que fèiem teatre, especialment a les societats, teníem una mica de tot: camisa els nois i brusa blanca les noies, mitges blanques i negres, enagos, guants, estris de maquillatge, un postís pel cabell i detalls per posar-se en el cap, clips, agulles, sabates planes i de taló, espardenyes... els homes també tenien bigotis postissos... Ara no sembla que es vegi la necessitat de col·laborar amb les entitats per mantenir la "nostra" afició i que ens hagin de subministrar fins els detalls més elementals.

Si tinguéssim qualsevol altre afició -tenis, ciclisme, trekking, padel, golf, natació...-  segurament ja ens hauriem preocupat de tenir tot l'equipament que poguéssim necessitar; però el teatre no sembla entrar dins de la mateixa categoría ni gaudir del mateix acurat interès.

Ja m’he posat en un altre «jardí». A veure si aconsegueixo tornar a agafar el fil.

A partir del 1997/98 ja vaig anar deixant de fer bolos, però seguia vinculada al món del teatre. Vaig començar a veure’l des d’una altre perspectiva. Quan l’Enric organitzava alguns dels seus projectes jo m'anava introduint en la faceta de regidora i d’Ajudant de Direcció.

Així, vaig estar al seu costat, quan va crear «Temps de Cabaret», un musical de petit format preciós.

El dia de l'estrena de "Temps de cabaret" el 2008, a El Centre de Gràcia
L'Enric, saludant al públic, jo, la pèl-roja del seu darrera
i, com sempre, acompanyats d'un bon grup dels nostres millors amics
Val a dir que sempre que l’Enric ha posat en marxa un projecte teatral, ha comptat amb mi, com a suport i també com a actriu. Així varem representar la lectura dramatitzada de "Clàssics". Una obra que l’Enric va escriure i que es va desenvolupant a través de diferents textos de Shakespeare.

Clàssics, el 2014, a la Sala Montseny
Varem començar a fer lectures dramatitzades. Quan la memòria ja no és el què era, és una proposta perfecte. Lectures d'obres de teatre i recitals poètics... són disciplines que permeten un ampli ventall d'opcions. I fetes amb seriositat, ben treballades i curosament interpretades, són un espectacle, de petit format, que el públic celebra moltíssim. 

El 2010 vaig començar a col·laborar a Ràdio Gràcia. L'Enric ja hi portava des del 2004 en un programa setmanal dedicat a la sarsuela. Quan ja va considerar que havia esgotat tots els recursos, va decidir que havia arribat el moment de plegar, però el director de l'emissora, en Carles Salat, li va demanar que continués en un altre format. Aquí és on vaig entrar jo.

Va néixer el programa "Temps de música, Temps d'Espectacle", dedicat a donar ressò a les novetats teatrals que es presenten a Barcelona, amb especial atenció a la programació de les entitats no professional. Nosaltres respectem molt la seva feina ja que tots dos hi vàrem començar; per això si està a la nostra modesta mà donar-los suport en la difusió, ho fem encantats.

Ràdio Gràcia es troba al dial 107.7 de la FM i des del gener del 2019  també es pot seguir on line a: barcelona.cat/radiogracia


Per intentar fer el programa més atractiu pels oients, vam pensar en acreditar-nos a les empreses de comunicació, que són les que organitzen les rodes de premsa de les diferents produccions professionals que es fan a Barcelona. D'aquesta menara podríem explicar-los curiositats dels actors i actrius que estaven en cartell.

Així assistint a aquells esdeveniments i demostrant responsabilitat i vàlua professional, hem pogut entrevistar -dic hem, però tot el pes de les entrevistes el porta l'Enric. jo només m'encarrego de concertar-les- a gent tan coneguda i admirada com:

Entrevistant a Xavier Albertí al seu despatx del TNC el maig del 2019,
quan ens explicava la programació de la temporada 2019-2020 que, malauradament, no s'ha pogut acabar
Xavier Albertí,  Joan Lluís Bozzo,  Jordi Bosch,  Oriol Broggi,  Lluís Pascual,  Sergi Belbel, 
Emma Vilarasau,  Pere Arquillué,  Àngel Llacer,  Carme Elias,  Julio Manrique,  
Hector Alterio,  Rafael Alvarez-El Brujo,  Concha Velasco,  Goyo Jimenez,  Lola Herrera, 
 Moncho Borrajo,   Mercè Sampietro,  Montserrat Carulla,  Joan Pera,  Joan Crosas, 
Lloll Bertran,  Silvia Marsó,  Mon Plans,  el desaparegut Arturo Fernández,  
Carme Portaceli, Daniel Anglès,  David Selvas,  Enric Boixadera,  Gabino Diego,  
Joel Joan,  Màgic Andreu,  Mac Lari,  Miriam Iscla,  Nora Navas,  Pep Munné,  
Pep Antón Muñoz,  Ramón Madaula,  Roser Batalla,  Sergi Mateu, 
Quim Masferrer,   Manel Barceló,  Mario Gas,  Vicky Peña, Salvador Brotons,  
Victor Alvaro,  Frank Capdet,  Tortell Poltrona,  Marta Angelat,
evidentment a Ricard Reguant...


 i molts, molts d'altres,
alguns d'ells,  ja amics nostres i companys d'aquesta meravellosa professió. 

I a Ràdio Gràcia espero seguir col·laborant-hi durant molt de temps.

La continuació... en el proper capítol, que serà l'últim... si no em poso en cap "jardí"

Sincerament no esperava l'acolliment que estan tenint aquestes modestes vivències.

És una gran satisfacció i un veritable honor.




6 comentaris:

  1. Meritxell Sabaté Blanco: M'encanta la història que escrius. Dius moltes veritats!

    ResponElimina
  2. Joan Calvo Arbonés: 👏👏👏👏👏👏 Gran capítol

    ResponElimina
  3. Carme Garcia Bigorra: Molt béee!!! Ho tindrien de llegir molts "superdotats"

    ResponElimina
  4. Josep M. Adell Bardier: Això és més interessant que cap sèrie de Netflix. Què depararà el capítol següent?

    ResponElimina
  5. Dani Claramunt Rubio Molt Bonic i interessant els 5 capítols. M'has enganxat des del primer...BRAVO

    ResponElimina
  6. Fefa Garcia Moñux: M’encantat tot el que explicas quanta raó amb el tema sarsuela!Gracies

    ResponElimina