Poema des del confinament-4-Coloms

ELS COLOMS

Preciós el volar del colom!

L'altre dia, vaig sortir a caminar
més tard del que tinc per costum;
ja era a prop de l'hora de dinar.
Hi havia molt poca gent al carrer,
De cop tota una sèrie de coloms
van venir volant cap a mi.

Força curiós, oi?

Em va sobtar aquella estranya sensació;
coloms que sense cap mena de recança
s'atansaven decidits fins allà a on jo era.
Em va venir el flash d'una famosa pel·lícula
doncs s'havien ajuntat coloms, tórtores
i alguna graciosa, cridanera, cotorra.

Una curiosa “reunió” d'aus d'especies diferents
que semblaven contemporitzar i aliar-se
en aquella hora en que, el humans,
havíem deixat de fer acte de presència,
permetent-los tenir tot l'espai
a la seva lliure i total disposició.

Ells, els ocells, no entenen què està passant

però saben que, en l'aire, quelcom és diferent.
Poden volar tranquils i fer el niu sense molèsties.
Són els senyors d'un cel que ara llueix més net.
Potser per a ells és com si se'ls hagués concedit
una treva amb la temuda raça humana.

Quan, més aviat o més tard, els carrers

tornin a ser envaïts per gent apressada
i infants jugant o corrent al seu darrera,
sempre els quedarà la potestat, des de l'alçada estant, 

de mostrar, sense contemplacions, el seu desacord
defecant sobre els nostres desprevinguts caps.

Text i imatges:  Teresa Vergés i Adrià

Això em recorda un conte que vaig escriure quan una parella de coloms van fer el seu niu al meu balcó, a sota de l'aparell de l'aire condicionat. 

Vaig veure nàixer una cria, com anava creixent i després com li ensenyaven a volar. 

Una experiencia interessant, però no tinc cap interès en tornar-la a repetir.

Algún dia us explicaré aquell conte.