He parlat, en un parell d'articles, de l'adaptació teatral de la novel·la El Rellotger de Gràcia, de Joan Lafarga, duta a terme i dirigida per l'Enric Sunyol.Permeteu que us en parli una mica més.
Va ser una màgica aventura que penso que quedarà en la memòria de molta gent.
Hi van col·laborar més de 200 persones en les tres funcions i al voltant de 1.400 la van poder veure; i dic "poder" perquè a la última representació va quedar gent al carrer, com s'acostuma a dir.
Un esdeveniment com aquell no crec que es pugui tornar a representar.
Els papers del repartiment, inicialment, havien de ser assumits per actors i actrius del grup de teatre de Casal Corpus, però per circumstàncies no va poder ser i l'Enric Sunyol, que duia les regnes d'aquella immensa moguda, va anar contactant amb bons amics seus, actrius i actors d'altres grups, perquè hi col·laboressin; o sigui que, de mica en mica, va fer que fos un projecte en el que s'hi involucressin companys de la majoria d'entitats de Gràcia.
Allò va donar peu a l'eslogan:
“Una novel.la, una obra de teatre... i tot un barri per a donar-li vida”
També hi van participar la majoria de les colles de cultura popular:
- Els Castellers, per temes d'agenda només van poder participar en una de les representacions, però aixecar un pilar en un teatre i sentir com sonaven les gralles va posar els cabells de punta a tots els assistents.
- També ens van acompanyar dues colles de Bastoners: la de Gràcia i la de l'Esbart Comtal; la colla sardanista l'Anella; musics del Tradicionarius; tres corals -una diferent per a cada representació- la de l'Orfeo Gracienc, la de Lluïsos de Gràcia i la dels Amics de la Sarsuela de Gràcia; vam poder gaudir amb la participació inestimable d'una nombrosa representació del grup de la Revolta de les Quintes... Les colles de diables, tot i està a la llista de col·laboradors i de les seves ganes de ser-hi, es van desestimar, doncs no era viable la seva actuació en un recinte tancat.
- Altres entitats, com la Federació de Colles de Sant Medir, la Fundació Festa Major de Gràcia i el grup 1850 també hi van donar el seu suport.
- La Marta Soteras va fer una replica del Campanar de Gràcia que és una autèntica meravella.
Primer havia de ser un dibuix en un panell; després la Marta va dir que feria dues cares i va acabar fent una copia en petit, i amb llum i tot! Espectacular!!!
Aquella peça pel que jo sé segueix guardada a una sala de Sant Felip Neri.
Seria una veritable llàstima que es malmetés.
Mereixeria ser exposada a l'Ajuntament de Gràcia.
- L'Associació Cultural i Gastronómica de Gràcia:
"El Cargol Graciós", amb l'Emeteri Frago al capdavant, va tenir la gentilesa d'obsequiar-nos amb un elaborat tast el dia de l'estrena.
"El Cargol Graciós", amb l'Emeteri Frago al capdavant, va tenir la gentilesa d'obsequiar-nos amb un elaborat tast el dia de l'estrena.
- En Josep Maria Contel ens va fer un magnífic reportatge fotogràfic durant l'assaig general i les tres representacions.
- En Joan Lluís Bozzo, de Dagoll Dagom, va tenir la deferència d'escriure'ns la presentació pel programa...
Jo vaig assumir la tasca de responsable amb els mitjans de comunicació i haig de dir que, quan explicava el projecte, m'atenien de meravella i la immensa majoria ens van fer ressò; com en Xavi Abad de TV3 que ens va acompanyar en un dels darrers assajos, per fer-nos un reportatge.
I ja no diguem els mitjans de Gràcia que es van volcar amb nosaltres: Ràdio Gràcia, l'Independent, el TOTGRACIA, GRACIAMON, GRACIA TV...
Molta, moltíssima gent, col·laborant desinteressadament, a la que l'Enric Sunyol i jo mateixa varem manifestar el nostre més profund agraïment. L'Enric ho va poder expressar públicament, en l'acte en el que li varen concedir el Premi Vila de Gràcia, per l'esdeveniment de El Rellotger de Gràcia, al compartir el guardó "ex aequo" amb tothom que hi havia participat.
Però jo que ho vaig viure en "segona persona" -la primera evidentment va ser l'Enric Sunyol, amb el suport incondicional de Joan Lafarga- us puc assegurar que, en més d'una ocasió, varem estar a punt del colapse; doncs cada dia s'havien de reestructurar situacions per adaptar-les a les necessitats, i a vegades inconvenients, que s'anaven produint constantment.
Quan es treballa amb tanta gent és inevitable.
Molta, moltíssima gent, col·laborant desinteressadament, a la que l'Enric Sunyol i jo mateixa varem manifestar el nostre més profund agraïment. L'Enric ho va poder expressar públicament, en l'acte en el que li varen concedir el Premi Vila de Gràcia, per l'esdeveniment de El Rellotger de Gràcia, al compartir el guardó "ex aequo" amb tothom que hi havia participat.
Però jo que ho vaig viure en "segona persona" -la primera evidentment va ser l'Enric Sunyol, amb el suport incondicional de Joan Lafarga- us puc assegurar que, en més d'una ocasió, varem estar a punt del colapse; doncs cada dia s'havien de reestructurar situacions per adaptar-les a les necessitats, i a vegades inconvenients, que s'anaven produint constantment.
Quan es treballa amb tanta gent és inevitable.
ANÈCDOTES:
D'anècdotes, moltes. Us en explico algunes:
* Entre el nombrós repartiment algunes curiositats: en Carles Salat, director de Ràdio Gràcia, i Mossèn Ferran Colàs, que s'interpretaven a si mateixos. No hi ha molta gent que ho pugui dir!
* La Regidora del Districte, la Maite Fandos, al parlar-li del projecte va manifestar el seu desig de participar-hi. Ella havia fet teatre de jove i li feia molta il·lusió poder actuar en aquell projecte en el que, d'una manera o altre, tota Gràcia hi estava implicada. El seu secretari ens fa confirmar la seva participació el dia de l'estrena, doncs tenia la agenda força complicada; però ella va dir que es comprometia a participar els tres dies. Hi havia, però, una cover preparada per qualsevol compromís ineludible que, pel seu càrrec, a Gràcia i a l'Ajuntament de Barcelona, li pogués sorgir.
* La Regidora del Districte, la Maite Fandos, al parlar-li del projecte va manifestar el seu desig de participar-hi. Ella havia fet teatre de jove i li feia molta il·lusió poder actuar en aquell projecte en el que, d'una manera o altre, tota Gràcia hi estava implicada. El seu secretari ens fa confirmar la seva participació el dia de l'estrena, doncs tenia la agenda força complicada; però ella va dir que es comprometia a participar els tres dies. Hi havia, però, una cover preparada per qualsevol compromís ineludible que, pel seu càrrec, a Gràcia i a l'Ajuntament de Barcelona, li pogués sorgir.
 |
| Maite Fandos, acompanyada a escena pel Marc Pineda |
La Maite Fandos interpretava el paper de l'Amalia Domingo Soler, espiritista, escriptora i feminista, nascuda a Sevilla però que la vida havia portat a Barcelona i s'havia establert a Gràcia.
Es dona la curiositat de que, quan la Maite Fandos va arribar a l'Ajuntament de Gràcia, en el que havia de ser el seu despatx, hi havia un retrat que el personal es va encarregar de retirar i guardar; però quan ella es documentava pel paper de la pitonisa li va venir a la memòria que aquell retrat del despatx, que hi tenia el seu antecesor, resultava ser de l'Amalia Domingo, i el va fer tornar a colocar al seu lloc. Les casualitats potser no existeixen.
La Maite Fandos va tenir la idea de, com que un dels personatges de la història actual, representava a Xavier Trias -que per cert ens va acompanyar el dia de l'estrena-, perquè en Lluís Velasco, que era l'actor que l'interpretava, tingués l'aire més assemblant al Sr. Trias, ens va facilitar unes ulleres igual a les de aleshores Alcalde de Barcelona, que el seu partit havia fet servir en una campanya publicitaria.
Val a dir que la participació de la Maite Fandos en l'espectacle va fer encuriosir a molts companys seus de professió, que la van venir a arropar.
La Maite Fandos va tenir la idea de, com que un dels personatges de la història actual, representava a Xavier Trias -que per cert ens va acompanyar el dia de l'estrena-, perquè en Lluís Velasco, que era l'actor que l'interpretava, tingués l'aire més assemblant al Sr. Trias, ens va facilitar unes ulleres igual a les de aleshores Alcalde de Barcelona, que el seu partit havia fet servir en una campanya publicitaria.
Val a dir que la participació de la Maite Fandos en l'espectacle va fer encuriosir a molts companys seus de professió, que la van venir a arropar.
* Teniem un grup d'infants que, abans de començar les representacions, repartien caramels de Sant Medir als assistents i, encara que, amablement, algú els refusés, tant si vols com si no, els petits s'entestaven en què els havien d'agafar, perquè era l'encàrrec que els havien fet.
Per cert, és complicat treballar amb canalla i més si no es poden programar assaigs especials per a ells i s'han "d'acoplar" a l'horari dels grans.
Més d'una vegada, quan l'Enric Sunyol els cridava per a les seves escenes, se'ls trobava a tots asseguts al terra, amb els seus "bocatas", sopant.
Un agraïment molt especial a les mares que feien possible la participació dels més petits.
* Els músics del Tradicionarius un dels dies no ens podien "amenizar" l'espera mentre el públic es situava en les seves localitats; per això dues nenes, la Isabel Molina al violí i la Júlia Aguilar a la viola, van tenir la gentilesa d'acompanyar-nos.
* Darrera d'elles podeu veure les banderes d'algunes de les colles de Sant Medir que amablement ens les van cedir durant aquells dies. En època en què ens situa la història, la tradició dels caramels ja existia, però de les colles d'aleshores només continua activa la de l'Antiga de Sant Medir, per això la seva bandera era la única que participava en una de les escenes de l'obra.
* El Rellotger de Gràcia ens presenta dues històries paral·leles, el passat històric de Gràcia -a partir del 28 de juny de 1850, quan una reial ordre de la Reina Isabel II reconeixia la Vila de Gràcia com a municipi independent de Barcelona, on l’esperit llibertari, cooperativista i independentista domina el tarannà de molts dels seus habitants-, i el present novel·lat en homenatge a l'Albert Musons.
La història ens porta a conèixer el rellotger suís, instal·lat a Gràcia, Albert Billeter, que va construir la maquinària del rellotge del Campanar de Gràcia i va ser l'autèntic precursor dels rellotges elèctrics a Espanya.
Una història que veiem a través dels ulls d'un personatge de ficció que fa de fil conductor: l'Oriol Farguell.
Quan l'obra comença, l'Oriol Farguell és un nen; després el veure'm d'adolescent, d'adult i de vell; o sigui que per interpretar el mateix personatge es van necessitar quatre actors, un per a cada franja d'edat. Quatre actors que, per les seves característiques físiques fessin creïble la seva "transformació".
La història ens porta a conèixer el rellotger suís, instal·lat a Gràcia, Albert Billeter, que va construir la maquinària del rellotge del Campanar de Gràcia i va ser l'autèntic precursor dels rellotges elèctrics a Espanya.
Una història que veiem a través dels ulls d'un personatge de ficció que fa de fil conductor: l'Oriol Farguell.
Quan l'obra comença, l'Oriol Farguell és un nen; després el veure'm d'adolescent, d'adult i de vell; o sigui que per interpretar el mateix personatge es van necessitar quatre actors, un per a cada franja d'edat. Quatre actors que, per les seves característiques físiques fessin creïble la seva "transformació".
El problema era quan, als assajos, l'Enric Sunyol cridava: Oriol!. Es giraven els quatre intèrprets a l'hora, perquè a més els dos "petits" també se'n deien de nom: l'Oriol Valls i l'Oriol Lafarga.
* Em va fer gràcia la definició del Marc Pineda, que representava l'Oriol Farguell d'adult, quan al conèixer al company que feia el seu personatge de vell, en Francesc Alborch, va dir: "He envellit bé!".
* La coral de Els Lluïsos ens havien dit que serien uns 30 cantaires; però a mida que s'acostava la data se'ls hi anava afegint gent. El dia que actuaven ells ens varem trobar que n'eren més de 40. La pobre sastressa, la Montse Miralles, els va haver de vestir, sobre la marxa, buscant roba per a totes aquelles persones de més, amb les que no hi comptava. Ni us explico el joc de mans que va fer. Per sort la Montse és una professional molt experimentada que no s'espanta per res.
* El dia de l'ultima representació, en l'escena en que es recrea l'estrena de El Cant de la Senyera, el públic es va posar dempeus i es van posar a cantar, junt amb el cor. Pell de gallina a tope!!!
En fi, com deia, una aventura màgica d'aquelles per recordar.
Per cert, si us ha entrat curiositat per llegir la novel·la de Joan Lafarga,
digueu-m'ho i us hi posaré en contacte.
Podeu recuperar l'article anterior en aquest ENLLAÇ
I el de la versió musical en aquest ENLLAÇ
Per si algú que hi va participar té interès a recuperar material fotogràfic
o vídeos de les representacions que contacti amb nosaltres.
Per si algú que hi va participar té interès a recuperar material fotogràfic
o vídeos de les representacions que contacti amb nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada