RELATS-Premi Literari Festa Major 2013

Vaig començar a participar en el certamen literari Vila de Gràcia el 2010 quedant finalista en aquella edició. En els anys següents he tingut l'honor de tornat a resultar finalista o de guanyar el premi.

A la convocatòria de l'any 2013 vaig guanyar el primer premi amb el conte que us deixo a continuació. A casa em van dir: "no guanyaràs amb aquest conte, és molt trist"; però així i tot vaig decidir presentar-lo i el jurat el va considerar mereixedor del guardó en l'acte de lliurament de premis, que es concedeixen pels voltats de Sant Jordi

Us deixo el conte, enregistrar per mí, en aquest  ENLLAÇ

I aquí el text:

“ LLIURE “ 

- Mare, queda molt per la Festa Major?

- Encara falten un parell de mesos.

- Tinc tantes ganes de que arribi..... Anar pels carrers a veure els guarniments.... anar als berenars..... veure els pallassos i les titelles..... mirar com els nens juguen i es banyen a les piscines.... Mare, aquest any podrem anar a la nit a voltar i veure la gent com balla?.

- Si fill, ara ja ets més gran i mirarem de sortir alguna nit.....

La Maria es va girar i va marxar de l’habitació del Pau. No volia que la veiés plorar. El seu fill estava malalt, molt malalt i els metges no li donaven gaires esperances de que arribés a l’estiu.

La Maria era de Gràcia; al barri tothom la coneixia i li teníem molta estima. La seva vida no havia estat gens fàcil. El marit va morir quan el Pau era molt petit i ella s’havia encarregat de tirar endavant al seu fill, tota sola.

No tenia massa oportunitats de fer coses amb ell; moltes hores de treball i la manca de recursos no li facilitaven les coses, però a l’agost tenia vacances i durant tot aquell mes no es separaven ni un moment. 

La gran il·lusió del Pau, des de molt menut, era la Festa Major del seu barri. Volia gaudir-ho tot. Quan es feia de dia ja no aguantava més al llit. Volia sortir a passejar pels carrers. 

La manera com obria els ulls embadalit, per cada cosa nova que veia, feia que a la seva mare se li omplis el cor de joia i oblidés la lluita que, diàriament, havia de dur a terme.

La nit del 14 d’agost dormia inquiet, esperant que es comencessin a sentir les traques que anunciaven el començament de la Festa i des de aquell moment no parava de demanar per sortir de casa i no volia tornar-hi fins que el cel s’enfosquia. 

En Pau se sentia molt orgullós de portar el nom del Gegant de Gràcia. La veritat és que no li varen posar per això... però si a ell li feia il·lusió pensar-ho..., perquè no donar-li aquesta petita satisfacció. 

El dia 15 al matí era obligat anar a la plaça de la Vila a veure al seu amic com ballava amb la seva companya de sempre, la Llibertat, acompanyats del Torradet i la Gresca, el Pepitu Campanar i tot el reguitzell de capgrossos.

Pel Pau, el Gegant de Gràcia era el més gran heroi. Els seus amics creien en altres súper herois, que coneixien pels còmics i les pel·lícules, però el seu era real. Sempre que volia el podia anar a veure a la Plaça de la Vila. i per a ell no n’hi havia cap altre que se li pogués comparar.

Quan el veia, amb la seva gran alçada, imaginava que era tan fort que, si calia, ell sol podria vèncer a tots els “malvats de la galàxia”. I quan ballava, voleiant la seva enorme capa, li semblava l’enamorat perfecta per a la delicada Llibertat. 

També anirien a veure als Castellers; el nen sempre quedava admirat de com els més menuts de cada colla eren capaços d’enfilar-se fins a la part més alta dels pilars, les torres i els castells.

La seva gran curiositat havia fet que també seguis les diades castelleres per televisió i ja n’era un petit expert; però l’emoció de ser allà a la plaça, no es podia comparar. 

Ell no podia fer moltes de les activitats que s’organitzaven als carrers, com els altres nens, però semblava que només veient-los ja en tingués prou. Tancava els ulls i era com si, durant uns breus instants, ell prengués el cos de qualsevol d’aquells nens i gaudis de tot el que el seu li negava.

Li agradava veure-ho tot, i després tornar-hi una i una altre vegada. Sempre descobria nous elements dels guarniments, noves curiositats per comentar amb la mare i nous racons que l’any anterior no hi eren o potser no recordava. Tot era motiu per encetar una conversa que podia durar hores.

Semblava que la seva vida girés al voltant de la Festa Major. Com si aquells pocs dies, que durava la seva Festa, l’omplissin tant, que fessin que la resta de l’any fos més dolç de passar.

Malauradament la situació del Pau havia empitjorat, fins arribar a un estat molt delicat.

La Maria només demanava que les setmanes que faltaven, per arribar a aquella data tan esperada, passessin de pressa, molt de pressa.....

Però no va poder ser. Pocs dies abans del començament de la Festa Major, en Pau va marxar. 

La pena de La Maria només trobava consol pensant que el seu fill havia anat a un lloc millor, on el seu pare l’estaria esperant.

Aquell any no seria capaç de passar pels carrers guarnits, no podria suportar el dolor...

Però al escoltar les primeres traques va sentir com si una estranya força l’impulsés a aixecar-se i vestir-se, a sortir de casa i anar cap a la plaça de la Vila. Es sentia molt sola entremig de tanta gent. No sabia que hi feia allà ni perquè hi havia anat... Al seu voltant la gent estava amatent a la Festa i ella no n’era capaç. 

De sobta, al costat del Gegant hi va veure al seu fill.

Va tenir de fer un esforç per ofegar un crit que ja li sortia de la gola. Era impossible, el Pau ja no hi era. Seria algun nen que se li assemblava i ella, en el seu desfici, s’ho havia imaginat.

Va parpellejar i va tornar a mirar. No, no era un miratge. Era en Pau!!!. 

Però ara que si fixava, semblava que la gent no el veia, quasi com si passessin per damunt d’aquella figura que mirava per tot arreu, com si busqués a algú...

Al moment el seus ulls es van trobar. Aleshores li va somriure i va aixecar la ma per a saludar-la. Aleshores va tenir la certesa de que era en Pau. L’essència del Pau que tan estimava la seva Festa, no havia pogut marxar sense acomiadar-se’n. 

I allà estava, somrient, al costat del seu amic el Gegant de Gràcia, amb el que el Pau s’hi afegia ballant a la seva vora. Després el va veure com corria entre els capgrossos, buscant sempre la mirada còmplice de la mare i dedicant-li rialles.

Si, era el seu fill, el Pau, lliure d’un cos que mai l’havia pogut acompanyat a fer realitat els seus somnis.

La Maria plorava i reia. Els veïns que la coneixien i apreciaven, tot i no acabar de comprendre la seva reacció, s'en feien càrrec i pensaven que cada persona busca la manera d’enfrontar-se a la seva pena. 

La Maria era conscient de que la gent no podia entendre-la, però tant li feia. Ella era feliç. Estava veient al seu fill fent tot allò que sempre havia somniat:

Ballant entre els Gegants, acompanyant als bastoners, tocant els timbals i per entremig de les Colles de Diables. El foc sempre li havia fet por; però ara, era com si les guspires li posessin color a les galtes.

Després el va seguir pels carrers: el trobava amagat entre les garlandes i tafanejant per tots els racons dels guarniments..... , i així un dia.... i un altre....

A la diada castellera, el va trobar amb els castellers de la seva colla, la de Gràcia, al costat d’una de les enxanetes, la Júlia. No la coneixia però duia el nom a la faixa; mentre es preparaven per aixecar el pilar, amb el que farien la seva entrada a la Plaça de la Vila. 

Després el veuria enfilar-se, com si fos un més, i fins i tot li va sembla que en tenia cura per què no caiguessin al aixecar el 5 de 8, en aquella jornada de trist record. 

Una mica més tard, a la segona ronda, amb els seus amics, aconseguirien descarregar, per tercera vegada en la seva historia, el 3 de 9. I en la tercera ronda assolirien el gran repte: el seu primer 4 de 9, carregat i descarregat. Tothom va embogir d’alegria i allà estava el Pau, saltant, cridant i celebrant-ho amb ells, com si fos un dels castellers de la seva estimada colla.

La Maria aniria tots els dies pels indrets guarnits del seu barri, des de bon matí fins que la Vila s’adormia, seguint al seu fill i veient com reia, jugava, corria i gaudia de tot i per tot.

Sí. Va ser la Festa Major més feliç de la seva vida.

L’últim dia, quan el darrer carrer va acabar de recollir-se, va ser conscient de que el seu fill marxaria. 

S’hi va acomiadar.... en els ulls del Pau hi havia tanta felicitat que el cor de la Maria va quedar assossegat.

Li va desitjar bon destí, li va dir que mai oblidés com l’estimava i que l’esperaria l’any següent.

Ella es quedaria al barri. El record del seu fill sempre li faria companyia i estava segura que el proper 15 d’agost en Pau tornaria a ser per entre els carrers guarnits i anirien junts a gaudir de la seva tan estimada Festa Major.

Teresa Vergés i Adrià

Les imatges, extretes de fotografies de la meva autoria, 

pertanyen a il·lustracions del conte
"El somni de l'Estel", 

de la Serie Amigues espacials,

editat per Serial Ediciones

que vaig dedicar a la Festa Major de Gràcia en el seu bicentenari.