Sempre he admirat a la gent que te capacitat de fer creacions amb les mans: pintar, esculpir, dibuixar... per això he donat molt valor a totes i tots els artistes que, històricament, han materialitzat els cartells de la Festa Major de Gràcia, deixant volar la seva imaginació per plasmar la imatge que millor representés l'esperit de la Festa.
Pensant en la novel·la de Joan Lafarga "El Rellotger de Gràcia"; que s'inicia justament el 1850, quan Gràcia es va constituí com a municipi independent; em va fer il·lusió trobar la portada del programa de la Festa Major del carrer Vic de l'any 1950, centenari de la Vila de Gràcia:
I aquest és el cartell del bicentenari de la Festa Major, de l'any 2017
dissenyat per la Teresa Calbó
Però, com us deia, l'admiració que sento pels artistes que tenen la capacitat de crear els cartells; primer imaginar-los i després donar-els-hi vida; em ve de lluny, per això l'any 2010, la meva filla i jo els hi varem dedicar aquest digueu-li relat, digueu-li conte, que va guanyar el primer premi en el Certamen Literari Vila de Gràcia d'aquell any:
L’HUMIL LLAPIS I L’ENCÍS DE LA FESTA MAJOR
Tinc davant meu un univers en blanc. Un full de paper que, a mi, em sembla veritablement descomunal.
La mà que em porta, molt il·lusionada, ha escrit en un marge:
“Cartell per a la Festa Major de Gràcia”.
Està mirant aquest gran espai, encara per estrenar i, a través dels seus dits puc percebre les idees que li bullen al cap: parelles ballant, músics tocant, embalats plens de nostàlgia, garlandes multicolors, criatures jugant, gent preparant els guarniments, gegants, estranyes criatures treien foc per els queixals, colles fent pinya per tocar el cel amb la mà....... i tots amb cares somrients i alegria als ulls.
Ja portem una bona estona i segueixo quiet.
Potser espera de mi que sigui jo el que prengui la iniciativa. No sé que fer. Em sento atabalat davant d’aquesta responsabilitat.
Estic espantat. Em pregunto si estaré a l’alçada o si sabré interpretar les ordres que em doni.
De totes maneres, no estaré sol. Els meus companys són al meu costat per a donar-me suport. Després seran ells els que hauran d’acabar el que jo hauré començat.
De cop, comença a mourem a grans trets, em porta amunt i avall, però no sé què és exactament el que està dibuixant.
Quan la punta se'm va gastant, de cap a la maquineta i.... tornem-hi. Ja hem omplert quasi tot el full i jo segueixo sense poder desxifrar les formes que ara anem perfilant.
Aleshores ho veig tot clar. Ara entenc el seu neguit. Ha sabut transmetre tots el seus sentiments en un esbós ple de tot el que, per a ell, és representatiu de la Festa. Ella la porta al cor des de ben menuda. Ha anat creixent per entre els seus carrers guarnits. En un dels balls va conèixer al xicot del que es va enamorar i ara és el seu company i pare dels seus fills. Uns fills als que voldria transmetre l’amor per aquesta tradició que ella va heretar dels pares.
Però seguim dibuixant el cartell......
Realment, ens ha quedat preciós. Ella el mira, agafa la goma d’esborrar; jo m’esgarrifo. La deixa, però... la torna a agafar, dubta. No, no no! Jo intento fer-li entendre que no ho toqui, que és perfecte, que ha aconseguit donar vida a tot el que porta a la sang...
Ufffff.!! Per fi!!!. Sembla que m’ha entès i deixa que la meva enemiga descansi, d’una vegada, damunt de la taula.
Be. Ja tenim la primera part enllestida. Ara entraran en escena aquells amics que, fins ara, romanien quiets i encuriosits, mentre, a cua d’ull, anaven seguint les nostres evolucions. Ells seran els encarregats de donar color al què, fins ara, potser només era una quimera.
Jo vigilaré el seu treball i, si em deixen, els donaré el meu parer i, si convé, una "empenteta", però tinc la sensació de que no caldrà.
Són com un petit exèrcit: primer entraran en escena la gama de rosats i vermells, els verds, blaus, grocs; després aquells colors que han nascut d’estranyes aliances fins arribar a ser insubstituïbles per dret propi, encara que després ningú recordi quins han estat els seus orígens; i, ja per acabar-ho del tot, el meu germà gran, l’únic, el rei indiscutible... el negre!
És prodigiós veure com, entre tots ells, han donat moviment a tot aquell eixam de vivències i records, fins que ha semblat que la feina ha arribat a la seva fi. Sí. crec que, junts, hem aconseguit un resultat meravellós.
La mà que fins ara ens ha guiat, amorosament, va guardant tots els colors; i la malvada goma, al seu lloc: un estoig que ha demanat als petits de la casa.
Només quedo jo damunt la taula. Bé, jo i el nostre cartell per a la Festa Major del barri de Gràcia.
Em col·loca en un calaix amb molta cura, crec que m’ha fet l’ullet i ha somrigut. Amb veu molt baixa m’ha dit: “Bona nit, que descansis, has fet una bona feina”.
Tanca el calaix i sento com apaga el llum.
Tot ha quedat en silenci i a les fosques, però jo no sé si podré dormir, encara tinc els nervis a flor de fusta.
Penso que, si no hagués estat per avui, la meva gris existència potser no hauria valgut la pena, que la meva essència i el meu cos haurien anat minvant sense deixar res que valgués la pena ser recordat.
Però ara si. Em sento orgullós.
Crec que m’està agafant son. Estic molt cansat.
Potser ja arribat el moment de tancar els ulls i... somniar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada