divendres, 5 de juny de 2020

LA MEVA HISTÒRIA EN EL TEATRE-Capitol 1

Tots tenim una història al darrera, una història que no va començar amb nosaltres ni acabarà quan marxem, però que, d’alguna manera, és el resultat de moltes vivències anteriors, d’experiències dolces i amargues, de moments feliços i d’immens dolor o d'il·lusions que ni podem imaginar perquè potser varen quedar guardades en el cor dels que ens han precedit. 

També som el fil conductor que enllaça el passat que hem heretat amb el present que és nostre i un futur que no ens pertany. 

La prepotència de la joventut, però, ens va portar a molts a no escoltar la veu de l’experiència dels grans, ni a parar esment a les seves històries. 

Jo em penedeixo de no haver escoltat a la meva tia -la tieta Pepita, la"Pepis" del Torrent de l'Olla- quan explicava la seva aventura del viatge a Cuba, de com l'avia, vidua de molt jove i amb quatre fills, va muntar el quiosc de diaris a Torrent de l'Olla,  o coses més supèrflues com no haver demanat algunes receptes a la mare i d'altres molt serioses com no haver escoltat moltes de les seves vivències d'una guerra de la que el meu pare mai en parlava... 

Segurament a molts ens agradaria haver après més dels que ens varen precedir, però, quan som conscients d’això ja hem fet tard. Tant de bo que les noves generacions aprenguin d’aquests errors nostres. 

Per aquest motiu, m’agradaria compartir la meva modesta història en el món del teatre. Una parcel·la que ha ocupat gran part de la meva vida. La part més personal, quedarà només pels que l’han viscut d’a prop. 

LA MEVA HISTÒRIA EN EL MON DEL TEATRE. 
Capítol 1 


Vaig arribar al món del teatre, com dic moltes vegades, per tradició familiar. 

El meu avi va fundar, amb en Josep Claramunt, la companyia Claramunt-Adrià (Ell era en Llorenç Adrià) que va fer el seu debut l'any 1916 com a "Companyia Catalana de Declamació CLARAMUNT-ADRIÀ", segons recull el programa en el que esmenta específicament a les primeres actrius Ampar Ferrándiz i Antonia Baró. Actuaven professionalment a diferents espais com: al Moratín de Verdi, 32/Torrijos 47 posteriorment Círculo Liberal Demócrata Autonomista, al Teatre Cine Montaña, al Gran Teatre Espanyol... 

Posteriorment, hi formaren part de la companyia altres figures del teatre català de l’època, com el matrimoni format per Teresa Pujol i Joan Fornaguera. 
El meu avi també va ser el productor i un dels principals intèrprets de la pel·licula “La puntaire”, que pel que sembla fou la darrera dirigida per Fructuós Gelabert, que ja havia iniciat la filmació de pel·lícules en català el 1897. 


«La puntaire» es va estrenar al Teatre Circ Olympia (*) el 8 de novembre de 1928. 


Basada en la poesia de Manuel Ribot i Serra, de la que també existia una adaptació teatral, es va filmar entre el 1927 i el 1928. Els exteriors es varen rodar a Lloret de Mar i els interiors en el Coliseum Pompeia de Barcelona, a Travessera de Gràcia 8-10. 

El meu avi va fer teatre fins molt gran. Quan va deixar el circuit professional va continuar en el quadre escènic de l’Orfeó Gracienc, carrer d'Astúries 83, on el 1950 li van organitzar un "Festival de Homenaje al popular actor graciense LORENZO ADRIÀ, con motivo de sus bodas de Oro en el Teatro"
La meva mare, ja de jove, també es va sentir atreta pel món del teatre i volia provar-ho, però el meu avi no la va deixar. Li deia que s’emportaria moltes decepcions; a més en aquella època no semblava massa ben vist que les noies es deixessin seduir per l’art de Talia. 

Per això, quan es va cassar i l’avi ja no va podia dir-hi res, la meva mare va començar a fer teatre. L’acompanyava el meu pare que, sense haver-s’ho proposat, va acabar interpretant petits papers. Jo vaig tardar uns quants anys a arribar, el que va permetre que l’afició de la mare es consolidés i es convertís en un dels motors principals -per no dir el més important- de la seva vida. 

Quan jo vaig néixer algú s’havia de quedar amb mi i va ser el pare el que s’encarregaria de cuidar-me quan la meva mare anava a assajar. Estem parlant dels anys 50, cosa que deia molt del respecte i la «modernitat» del meu pare que mai va condicionar la vocació de la mare; al contrari, pel que jo recordo, sempre li va donar suport. 

Em queden en el record aquells vespres, amb el pare, escoltant la ràdio i esperant l’hora dels nostres programes preferits. La televisió, en blanc i negre i un sol canal, havia arribat al país sobre el 1956, però a casa encara varem tardar per poder gaudir del primer aparell. 

Inevitablement, la mare em va passar la seva afició i amb pocs anys ja vaig pujar als escenaris. Amb 8 anys ja formava part del grup infantil-juvenil de la Cooperativa de Els Teixidors a mà, al carrer de Terol; avui seu del Teatreneu. 

Un teatre que jo veia molt gran i que tenia la peculiaritat de que tot el seu teló era una immensa reproducció del quadre «Las Hilanderas» de Velázquez.



Al grup l’anomenaven infantil-juvenil, perquè els components érem d’edats molt diverses; la més petita era jo, amb 8 anys, i el més gran «edat» era en Martí Galindo que aleshores en tenia 21, però amb una proporcionada estètica pel seu 1,20m. d'alçada. 

Aquí teniu la foto de família de "Gente bien".  Deu ser del 1960 o 1961
El primer a l'esquerra, dret, el Martí Galindo, al seu costat jo amb vestit blanc
i a l'altra punta, a la dreta amb "pajarita", el cosí del Martí, l'enyorat Josep Mota. 
Les anècdotes del Martí eren prou conegudes pel seu entorn i patides per qui gosés  faltar-li al respecte. Una aparença d’infant, que va mantenir fins a una edat avançada, i un cervell privilegiat, eren una combinació difícil d’assumir per qui no el coneixia. Una persona molt especial, en Martí, pel que, des de aquí, voldria dedicar un entranyable record.

I ja que he parlat de la ràdio, a Ràdio Barcelona, els diumenges al matí feien en directe el programa "La comarca nos visita" portat per l'Enrique Fernández amb la col·laboració de "El Pep de Can Gros". Entre els seus continguts hi havia un concurs de rapsodes. Cada diumenge n'hi havia tres; el que consideraven millor, passava a la fase següent. El primer dia vaig recitar "El manxaire" que m'esqueia força bé perquè era molt jove. Vaig guanyar!. El premi era un lot de productes de Cola-Cao i 100 pessetes de l'època!!!. El segon dia recitava "La pubilleta". Mentre esperava que em toqués, escoltava, en una saleta, els altres concursants; un d'ells va recitar "El seminarista de los ojos negros". Ho recordo perquè la seva veu i la manera d'interpretar em van impressionar tant que vaig sortir molt nerviosa i no ho vaig fer com ho tenia preparat. Em vaig "embalar" i no vaig fer les pauses necessàries. No cal dir que, aquell dia, no vaig guanyar. 

Jo vaig anar creixent i com que físicament semblava més gran, a partir dels 13/14 anys, ja em van començar a donar papers de «dameta jove o d'ingènua». Aleshores s’anomenaven així els personatges a interpretar per noies; en el cas dels nois, eren els «galans joves». 

Doncs bé, amb aquells 14 «anyets» ja m’anaven «fitxant» en alguna companyia professional; com la de Mercedes Collado i Fernando Valdés; i en quadres escènics de diferents entitats com El Centre Moral de Gràcia, l’Ateneu Colon del Poble Nou... i en una proposta innovadora per l’època, la companyia estable que s’encarregava professionalment de la programació de «Peques», a la Travessera de Gràcia; un espai dedicat al que aleshores no tenia massa repercussió: el teatre per a infants o familiar. 

Posteriorment aquell teatre va passar a ser La Filmoteca.

Quan havia d’estudiar-me papers, me’ls «passava» la meva mare. Ella va ser la primera «directora» que vaig tenir. Em corregia la dicció i em deia com tenia que enfocar la interpretació en cada escena. A més, jo no sabia llegir en català; la meva escolaritat fou en castellà i els tebeos també eren en castellà. El català el parlava, evidentment, però poca cosa més; o sigui que quan havia de memoritzar un text en català em calia demanar-li ajuda perquè em digués el significat d’algunes de les paraules i com es pronunciaven; com que moltes de les obres eren dels nostres autors clàssics, feien servir expressions que m'eren desconegudes. 

Però va ser una manera, la que tenia a l'abast, de començar a conèixer més a fons la meva llengua i una part important del meu patrimoni cultural.

La continuació... en el proper capítol.

Intentar escriure aquesta modesta història m'està permetent fer un excel·lent exercici de memòria i recordar vivències que ni sabia que tenia guardades. Us recomano que ho feu.


(*) El Teatro Circ Olympia.-

Fou construït per l'arquitecte Francesc Folguera i Grassi entre 1919 i 1923 a la cruilla de la Ronda de Sant Pau i el carrer Aldana, molt a prop del Paral.lel. Per les seves grans dimensions, ben aviat va ser batejat per la ciutadania com el Liceu del Paral.lel. Disposava d'un aforament de 6.000 espectadors i les dimensions i l'equipament escènic i estructural del teatre permetien de fer-hi grans espectacles de tot tipus: artístics i esportius.



Tenia l’interior més espaiós d'Espanya amb una platea de 3.000 butaques i un pis en ferradura de preus més populars. La pista de circ era transformable en una una piscina de 300.000 litres d'aigua, la qual cosa permetia la presentació d'espectacles aquàtics.


L'Olympia va obrir portes el dia 4 de desembre de 1924 per iniciativa de l'empresari Josep Ventura Gannau. L'espectacle inaugural va incloure números musicals amb foques, cavalls ensinistrats i elefants. Òbviament l'edifici incorporava quadres per allotjar els animals que eren visitables pel públic.

Durant molts anys va ser el local polivalent més gran i popular de Barcelona.

Acabada la guerra la "y" grega es va tornar "i" llatina per causa de l'obsessió del nou règim en castellanitzar tots els noms. 

L'Obra Sindical franquista Educación y Descanso es va encarregar d'organitzar-hi concerts i les matinals del diumenge presentaven uns programes molt acceptables amb bones orquestres i grups de músics locals.

Va tancar el 1949 i va ser enderrocat.


5 comentaris:

  1. Llegeixo abstreta aquest capítol que necessariament s'ha d'escriure, forma part de la història del nostre teatre i no pot quedar tancada a un calaix.
    M'encanta veure un lligam entre el teatre d'abans i l'actualitat. Has de continuar perquè això forma part de la nostra cultura, no ens la pots negar

    ResponSuprimeix
  2. M'encanta llegir tota aquesta historia. He vist que ja vas pel capitol 4. Arribo tard, però em posaré al dia de seguida.
    Montse Miralles

    ResponSuprimeix
  3. Jordi Piqué Sagrera: Excel.lent, encara que no conegui a totes les persones, ni tots els llocs... és interessant. N'he llegit uns fragments i he trobat el Martí Galindo i he llegit quelcom del Poble Nou. Ja començo a trobar gent i llocs coneguts. El meu cosí, Ricard Reguant, fa el mateix en el seu perfil i m'ho passo pipa ja que moltes coses que explica, ja les coneixia, o les he viscudes.

    ResponSuprimeix
  4. Montse Gràcia Carrera: M.encantat i a més ja llocs i moments que són part dels meus records, doncs el meu pare, tenor, humorista i presentador circulava pels mateixos llocs que és anomenat més uns altres. Els Teixidors, Ràdio Barcelona ....jo sempre que podia anava amb ell a tots el bolos. Vaig conèixer el Matí Galindo en aquest bolos que feia la Ràdio i el meu pare ho presentava i també cantava algun duo O romànça. Amb la teva història he recordat la meva.

    ResponSuprimeix
  5. Nuria Peidró Marsé: Genial Teresa, aquest primer m'ha agradat molt i m'has fet recordar quant els meus pares anaven a assajar jo em quedava amb els avis i també escoltavem la ràdio i jugavem a l'oca o al parxís.

    ResponSuprimeix