Festa Major de Gràcia

La Festa Major del meu barri de Gràcia és una immensa font d'inspiració per mi.

Des de petita que sempre han estat unes dates molt esperades. El meu pare era soci de l'envelat de la Plaça del Sol. Hi teniem asignada una "llotja", aleshores "palco", a la primera de les tres fileres que donaven la volta a la pista de ball. Era el segon de la dreta, entrant per la porta principal.

Varem ser socis fins que va deixar d'aixecar-se el preciós envelat de la Plaça del Sol a la Festa Major.

Diuen que van arribar a haver-hi fins a vuit envelats. Jo només recordo els de: Plaça del Sol, Plaça del Diamant i el del Camp d'en Grassot.

Uns envelats que rivalitzaven entre ells per oferir les millors programacions, amb els artistes més reconeguts d'aquell moment: els conjunts més de moda a casa nostra com Sirex, Mustangs... les millors figures nacionals i fins i tot d'internacionals  

Però tot canvia, encara que penso que no sempre per millorar, i tots els envelats van desapareixer.

En la celebració del bicentenari de la Festa Major es va voler recordar aquelles gegantines estructures. 

L'envelat aixecat a Els Jardinets, però, no tenia gaire a veure amb els que jo recordava; amb aquell sostre tan alt, les enormes làmpades de vidre, les cortines... per recrear els grans salons de ball...; però crec que la majoria vam valorar la bona intenció. 

En aquest envelat s'hi van fer moltes activitats per a celebrar el bicentenari de la Festa. Jo hi vaig participar en diferents activitats; a més de presentar el conte "El somni de l'Estel", dedicat precisament a la Festa Major, en una altre sessió, l'Enric Sunyol i jo varem donar lectura a diferents relats i poemes, de la nostra autoria, com a homenatge als festers i festeres de les Comissions de Festes dels diferents carrers.

Podeu veure un reportatge de la nostra participació en aquest  ENLLAÇ

A continuació, permeteu que us deixi un conte, dedicat als envelats,  que vaig escriure el 2012 i que trobo molt escaient. 

El seu títol:  "EL VELL ENVELAT" i diu així:

Per la meva professió em dedico a organitzar tot tipus d’esdeveniments i Festes Majors. M’agrada la meva feina, doncs vaig amunt i avall, per a tota la geografia catalana, tant a les grans ciutats com als pobles més petits, ajudant a la gent a gaudir de les seves festes més tradicionals i estimades. 

Ja disposo de tot el material que necessito, però l’altre dia em van oferir comprar un vell envelat.

D’entrada vaig refusar la proposta, doncs realment no el necessitava; però em varen insistir molt. Pel que semblava, els actuals propietaris no podien seguir guardant-lo. Tenien que pagar moltes despeses per l’immens espai que ocupava i ja no el demanava ningú perquè costava massa diners.

M’ho vaig rumiar uns quants dies. I mentre estudiava les possibilitats, vaig recordar com m’agradava, de vailet, la Festa Major dels meus carrers de Gràcia, tots guarnits, i en els grans envelats que s’hi aixecaven durant aquells dies i que em deixaven embadalit.

Després de dubtar-ho molt, vaig decidir comprar-lo. El preu era més que raonable, era un regal, i jo disposava de lloc suficient, per tant no em suposava cap problema tenir-lo emmagatzemat. 

Vaig optar per a fer-me càrrec d’aquell vell envelat potser més per romanticisme que per una altra cosa, doncs probablement, mai seria rendible tornar-lo a posar en “solfa” per a llogar-lo, perquè el preu que resultaria, molt em temia, seria prohibitiu.

Vàrem estar tot un dia per a traslladar-lo i, en acabar, estàvem tan cansats que, mentre els companys marxaven cap a casa seva, jo, abans d’anar-me’n, vaig pensar que necessitava reposar una estona.

Sense adonar-me’n em devia quedar adormit, però tenia la sensació de ser conscient de tot el que passava al meu entorn.

De cop i volta totes les peces de l’envelat varem començar a prendre vida, com si d’una pel·lícula de dibuixos animats es tractés. 

De mica en mica, la seva estructura es va anar perfilant fins que va acabar tota tancada i unes robes, de preciosos colors, van anar vestint el sostre i les parets.

Per acabar varen fer entrada a pas marcial, per la porta principal, unes enormes i meravelloses làmpades de cristall, escoltades per aplics, també de cristall, a joc. 

Un cop col·locats tots al seu lloc; les làmpades al sostre i els aplics a les parets, es van encendre els llums, com per art de màgia.

Em semblava que tot l’envelat era un enorme ser viu; l’escenari li feia de cara i dos grans punt il·luminats li feien d'ulls.

Per sorpresa meva, em va parlar i amb veu melancòlica i dolça alhora, va dir:

-Sóc molt vell i la memòria em falla, però encara recordo els meus anys de gloria. Aquells dies en els que quasi no em deixaven descansar. Tot just m’acabaven de plegar i ja em tornaven a desplegar.

Era tot un cerimonial, molt complex i complicat aixecar la meva imponent presència. Tants i tants elements: barres de ferro, fustes de totes menes, lones, robes, cordes, focus, cadires,......... i, el que més impactava: les meves enormes i precioses làmpades de cristall.

Tot aquell enrenou provocava una gran expectació i curiositat, i jo ja era protagonista de les festes des de aquell mateix moment. N’era el Rei i els meus súbdits queien rendits als meus peus.

Però n’hi havia una de Festa que, per a mi, era especial: la del barri de Gràcia a la ciutat de Barcelona. 

Allà, durant els molts dies que durava la Festa  em sentia com si fos a casa, fins i tot arribava a conèixer a molta de la gent que venia a veure’m:

aquella parella d’avis que entraven agafadets del braç i a poc a poc anaven a seure a la seva llotja, de la que només sortien quan tocaven alguna cançó que, per a ells, devia ser especial. Aleshores es miraven, s’aixecaven i també, a poc a poc, sortien a ballar. 

M'agradava veure les colles de jovent, desbordant alegria i ganes de divertir-se. Dins les meves parets veia com d’aquelles colles s’anaven formant parelles que, en els anys següents, ja venien acompanyades pels seus infants. Criatures que gaudien de les activitats i berenars de les tardes. Algunes d’elles, força entremaliades, s’amagaven per entremig dels meus racons i, a vegades, em feien pessigolles.

I tantes persones, que acabava coneixent pel nom i que, durant els dies que jo hi era present, em feien partícip dels seus sentiments, inquietuds, secrets i esperances. 

Quan marxava, amb molta recança, només esperava el moment de tornar a aquell barri estimat per a retrobar la seva gent i esbrinar com s’havien anat desenvolupant les seves històries. Algunes havien tingut un final feliç, d’altres no tant; però la vida continuava per a quasi tots ells, encara que, a un quants, sempre els trobava a faltar.

Vaig anar veient com tots envellien, però no era conscient de que els anys també passaven per a mi i que m’anava deteriorant.

Fins que va arribar el moment que a la Festa Major de Gràcia, i a moltes altres, ja no s’hi van aixecar més envelats i, de mica en mica, la majoria de nosaltres vàrem anar quedant arraconats.

Aleshores, el seu to de veu va canviar, seguia essent dolç, però ara era suplicant:

- M’has comprat i ara ets el meu nou amo. Sé que ho has fet perquè has pensat en mi i no pas en el profit que en podies treure. Per això vull ser sincer amb tu. Estic cansat, em sento vell. Les meves fustes estan malmeses, els ferros rovellats i les cortines i decoracions ja són força tronades.

Però, saps què és el que manté el meu esplendor? Les meves meravelloses làmpades de cristall. 

He pogut percebre que el teu cor és noble i molt generós, per això m’atreveixo a entrar dins del teu somni per a demanar-te un gran favor.

- Què puc fer per tu?

- Deixa’m tornar a la Festa Major del meu estimat barri de Gràcia i a l’indret a on he viscut els meus millors anys: la Plaça del Sol.

- Intentaré portar-t’hi.

- Si us plau, una última vegada. Vull acomiadar-me de la meva gent.

- D’acord, pots comptar-hi. El proper mes d’agost seràs present a les Festes de Gràcia i lluiràs com mai, a la teva plaça.

- Moltes gràcies. Sé que puc confiar en tu...

Aleshores em vaig despertar amb gran neguit. Vaig tardar uns instants en adonar-me que seguia al magatzem, envoltat de les caixes, farcells i tots els estris  del vell envelat.

Vaig pensar que havia tingut un somni força curiós; però en mirar-me la ma hi vaig trobar una llàgrima de cristall. 

De seguida vaig tenir la certesa que era d’una de les làmpades del vell envelat; com també era del tot conscient de que encara no n’havia desembalat cap.

I també vaig tenir la seguretat de que el següent 15 d’agost, aquell vell envelat s’aixecaria al bell mig de la Plaça del Sol, tant magnífic com en els seus millors temps.

Encara no sabia cóm, però ho faria. Li havia donat la meva paraula. 

Si calia demanaria ajut a tots els graciencs. Els que l’havien conegut i els que l’havien somiat, però aquell cansat i vell envelat acompliria el seu últim desig i tornaria a ser el “Rei” de la seva Festa Major de Gràcia.-