RELATS-Premi Literari Sant Medir 2008

Fa molt temps que vaig començar a escriure, però eren pensaments puntuals, sense continuïtat. Podria dir que em va agafar l'afició a deixar per escrit vivències i sentiments arrel d'intentar reflectir l'experiència de la meva neta gran, la Júlia, quan, amb 2 anys va anar, per primera vegada, amb la colla de Sant Medir.

Per qui no ho conegui, a Gràcia, es celebra una festa molt especial: LA DOLÇA FESTA!.

Cada 3 de març, festivitat de Sant Medir, diferents colles -sobre unes 30, depenent de l'any- fan el seu recorregut pels carrers de Gràcia repartint caramels  i llaminadures a tota la gent que està esperant el preuat present, especialment la canalla.

Les colles tenen una formació molt especifica: obre la comitiva la urbana, ja sigui a cavall o motoritzats, després hi anirà el grup de cavallistes, amb el cap de colla i l'abanderat -que com el seu nou indica, és el portador de la bandera de la colla- la banda de músics i la resta de romeus i romeues que van a dalt de camions -carrosses, segons els infants- o amb brecs.

Doncs bé, de voler plasmar l'experiència de la Júlia en va sortir un relat que va guanyar el 1er premi del concurs organitzat per la Federació de Colles de Sant Medir. 

Vull creure que el jurat va valorar la frescura i la innocència d'aquell relat més que la seva qualitat, però no cal que us digui que allò em va animar a seguir escrivint.  L'any següent vaig tornar a participar en el certamen i també vaig guanyar el 1er premi. 

A partir d'aquí vaig ampliar els temes sobre els que m'agradava escriure, però bàsicament tractava el que coneixia, com la Festa Major de Gràcia o Sant Medir. 

No va ser fins més endavant que vaig començar a plasmar sentiments que m'inspirava qualsevol vivència, meva o del meu entorn, petits detalls que em cridaven l'atenció o coses potser insignificants però que estimulaven la meva creativitat, com per exemple dedicant un poema a La cervesa o al Mitjó desaparellat; a més d'involucrar-me en temes molt més seriosos, evidentment.

Però tornant als meus inicis, m'agradaria compartir amb vosaltres aquell primer conte dedicat a la meva neta:

La Júlia, dins la seva trona "lligada" al camió. 

El vaig titular:  LA PRIMERA VEGADA

1er PREMI CONCURS DE RELATS BREUS DE SANT MEDIR - 2008

Avui a la Júlia l’han despertat més d’hora del que és habitual. Ha pensat: “no, mama, no, encara tinc nonos”. 

La Júlia no ho sap, però avui és 3 de març, dia de Sant Medir. La mare l’ha vestida, l’hi ha donat l’esmorzar, com sempre, i han sortit de casa. 

Quan han estat al carrer, la Júlia ha pensat que l’aire tenia un olor diferent, però no sabia perquè. I el camí que agafaven no era el de la “guarde” ni tampoc el de casa dels avis. 

El seu cotxet anava carregat de bosses i la mare, ara que la mirava bé, anava vestida una mica rara: portava penjant del pit unes coses estranyes. Aleshores ha pensat: “I el papa?”. 

Es sentien molts sorolls i l’aire seguia tenint aquella olor tan especial. 

En arribar al lloc, a la Júlia, li resulta familiar ja que hi ha anat unes quantes vegades i cada cop que hi va li donen alguna cosa per menjar, d’aquelles que li agraden. Ara ja veia moltes persones conegudes: “l’agui”, les iaies, més família...... i tots també porten aquelles coses estranyes que porta penjades la mama, però....... I el papa?. Aquí hi ha molta gent, però.... I el papa? 

De cop es senten uns altres sorolls: sorolls de trepig al carrer, veus alegres, renills... 

La Júlia mira i veu arribar uns animals que ella ja coneix: els ha vist al camp, al parc i recorda que, una vegada, quan era més petitona, a la vora de casa seva, i durant tot un dia en va veure molts. També n’ha vist en llibres: son “iaias”. 

Quina alegria que té la Júlia i, de cop i volta, veu damunt d’un d’aquells cavalls al seu pare. Ara jo no ho pot evitar i comença a cridar: “papa” “iaiai”; i així una bona estona. 

També arriben uns cotxes molt grans, en els que la gent comença a posar-hi paperets de colors: “com a la “guarde”, quan fem alguna festa”; i comencen a carregar-hi una pila de bosses molt grans plenes de colors. 

La Júlia pensa: “què serà? Em recorda alguna cosa, però ara no sé ben bé què és”. 

I de cop veu una peça que coneix molt be “uiiiii, però si és la meva trona. Això vol dir que jo també hi vaig”. 

Si és veritat que quan estem a la panxa de la mare podem percebre el que passa al nostre voltant, o inclús recordar sensacions, podria ser que la Júlia també guardés algun record de quan ella era a dins de la mare, embarassada de 6 mesos i ja va anar amb la colla el dia de Sant Medir. 

Avui, però, ja és tota una senyoreta. La Júlia acaba de fer 21 mesos i podrà gaudir de la festa, o almenys amb aquesta il·lusió ho han preparat els pares que creuen que ja pot provar, per primera vegada, l’experiència de ser romeva de les colles de Sant Medir. 

La Júlia encara no n'és conscient, però ella és la cinquena generació de romeus de la família. El primer del que es té constància va ser el rebesavi del que se sap, per un preciós record que es guarda amb molta cura, que va ser president de la colla La Llibertat Gracienca. Després el besavi que va anar en vàries colles, com La Unió Gracienca, La Monumental i alguna, malauradament, desapareguda com la de Can Pagès. Més tard van venir els avis; alguns quan eren joves i altres de més grans, i per últim els seus pares, que ja fa anys que viuen molt especialment aquest dia i ara volen que la petita Júlia ho gaudeixi amb ells. 

Tot ja és a punt. Comença la desfilada del matí. La mare ho té tot preparat per, si la Júlia es cansa, poder-la baixar del camió i que segueixi la festa des del carrer. Però la baldufa aguanta molt bé. 

Al veure aquelles cosetes de colors, que li han dit que són caramels, fora de les grans bosses ja els ha volgut agafar i quan ha vist que els grans els llançaven, ella ha començat a fer el mateix. Primer tirant-los d’un en un i després a grapadets. Això sí, se la tenia que anar controlant, perquè, a la que es despistaven, la Júlia ja havia obert un embolcall i es posava allò tan bo a la boca. De seguida la mare li treia dient-li que encara era massa petita per menjar aquells caramels i va tenir que donar-li un “xupaxup” per consolar-la. 

Quan va acabar el recorregut del matí la Júlia estava com unes castanyoles; però a l’hora de dinar ja no va aguantar més i va dormir durant tota l’estona. Després de tres hores de “siesta” havia recuperar forces per gaudir, des del carrer Gran, de la desfilada del vespre de totes les colles dels romeus de Sant Medir. 

I tant si ho va gaudir. Amb els padrins va estar botant i cridant, en el seu particular idioma del qual costava desxifrar la majoria del seu significat, però semblava clar que volia que els grans agafessin els caramels per ella tirar-los a la gent del seu voltant. 

També val a dir que, atenent els seus crits, i com que la Júlia és una criatura preciosa, la gent de les colles la van omplir de caramels i llaminadures. 

Conclusió: la Júlia s’ho va passar la mar de bé i els grans van quedar baldats. 

Però una cosa va quedar demostrada: que la festa de Sant Medir no morirà mai, que les noves generacions la viuran, gaudiran i cuidaran tant o més que les anteriors. Que la generositat de donar -amb aquell punt d’egoisme del que frueix donant- i l’agraïment per el regal totalment desinteressat tenen, aquesta diada, una complicitat com no es produeix en cap altre dia de l’any. 

Potser també Sant Medir, des d’allà dalt, vetlla perquè això sigui així. 

Doncs que així sigui, per sempre. 

Teresa Vergés i Adriá