Poema des del confinament-3-Mala herba

Per prescripció facultativa,
he de sortir a passejar cada día una hora com a mínim.

Com que tinc un marge de mobilitat reduït, 

acostumo a fer sempre, més o menys, el mateix camí.

Aquest matí una senzilla planta que sortia de la soca d'un arbre, 

ha cridat la meva atenció.

El color blau clar de les seves flors era molt bonic

i m'he alegrat que ningú s'hagués dedicat a desbrossar,

perquè no hauria tingut l'oportunitat de veure-la

i, ja de passada, fer-li una fotografia.

Crec que en algún moment us he comentat que, 

la inspiració, em pot venir de les coses més petites.

Doncs avui ha estat una d'aquestes vegades.

Aquí teniu el resultat.

També li he posat veu. Si el voleu escoltar cliqueu en aquest  ENLLAÇ

MALA HERBA 

Quan es diu: “mala herba”, 

potser pensem en algú de pocs principis, 

algú que emmalalteix la nostra societat. 

A les plantes, amb més propietat, 

també se'ls dona aquesta qualificació. 

La que no dona profit 

o no embelleix suficient, 

creiem que és preferible arrancar-la 

doncs farà desmerèixer, a la vista,

l'òptim resultat del conjunt.

Però n'hi ha algunes 

a les que així se les classifica 

perquè no venen de noble família 

i neixen al lliure albir de la natura, 

entre pedres, llambordes o als peus d'un arbre. 

Si les esguardem sense pressa observarem 

que, algunes, ens obsequien flors de bonics colors 

per agradar-nos la mirada; malauradament,

seguirem pensant que són males herbes 

i que no mereixen la nostra consideració. 

Però, si li donem l'oportunitat,

fins l'herba més senzilla,

a la que no li reconeixem cap valor,

pot regalar-nos un instant de joia

al oferir-nos, de bon grat, tot el què té.

Només de nosaltres depèn està amatents

als petits detalls, que segurament

no s'apreciem com caldrien, perquè,

en ells, pot raure aquella minsa motivació

que ens recordi la fortuna que tenim. 

Teresa Vergés i Adrià