L'acte de lliurament de premis dels Premis Literaris Vila de Gràcia 2015, que es va celebrar als voltats de Sant Jordi del 2016, va ser per mi molt especial.
 |
 |
| L'Estel, la Júlia i l'Ivet, que van participar en les representacions, ho comparteixen amb nosaltres |
A més també van fer entrega d'un magnífic trofeu, també representatiu del Campanar, a Joan Lafarga, autor de la novel·la, a l'Enric Sunyol, com a adaptador i director del macromuntatge i a Casal Corpus per la seva implicació.
A continuació nosaltres ens varem desplaçar al Centre Moral Instructiu de Gràcia, on es preparava el lliurament dels Premis Literaris.
L'Enric va guanyar un parell de premis, la meva neta, la Júlia, en va guanyar un altre i jo vaig guanyar el premi de poesia, temàtica Festa Major, amb aquest poema que em fa molta il·lusió compartir amb vosaltres.
L’ESPERAT NAIXEMENT
No hi ha fredor ni existeix soledat al meu voltant;
m’acompanyen suau penombra i silenci intermitent,
mentre escolto cors que, junt el meu, estan bategant
i "flashos" de colors es filtren dins de la meva ment.
Novelles il·lusions són les que m’envolten;
sentiments que m’arriben desbordats;
veus que, amb infinita tendresa, m’expliquen
com seran els meus carrers engalanats.
S’acosta el dia que el calendari assenyala.
Jo segueixo en aquest estat somniador,
dins la meva letargia, que el hivern mana,
esperant, per despertar, l’anunciat pregó.
De sobte, la pau s’ha trencat.
La rutina s’acaba en un moment.
Els altres cors s’han desfermat,
agermanats pel gran esdeveniment.
S’uneix al gran esforç, immensa joia.
Després del intens treball de tot un any
el somni en realitat ja es transforma:
Arriba la data esperada amb tant afany.
Friso per sortir del meu mon de silenci
i gaudir dels espais màgics que he imaginat.
Sento una força que m’empeny cap el meu destí,
sens repòs ni treva, pel camí de temps traçat.
Com si passés per un túnel obscur i incert
estic arribant al gran escenari concebut.
Sense alè ni equipatge, quasi inconscient,
amb aplaudiments i garlandes m’han rebut.
Per fi torno a sentir el toc de la pell despullada,
encara que no acabi d’esbrinar què passa,
però tot i així no sento cap mena de por ni recança
doncs tinc la certesa de que torno a ser a casa.
Braços experts em mimen i m’acaronen,
mans destres que treballen amoroses;
després dels darrers retocs em contemplen
i jo em deixo afalagar sense reserves.
Mentre els uns als altres s’abracen
i esguarden exultants el meu nou vestit,
reiteren els festes i festeres que m’acullen
que soc la més formosa que mai han vist.
Percebo l’amor que m’envolta des qui sap quan
i em deixo embolcallar per les veus conegudes.
Com l’ anar i venir de les ones, etern i constant,
em gronxo per entremig de les paraules amades.
Em fan sentir reina i senyora, ara i aquí,
Què més podria, en la meva delera, desitjar?.
Una corrua de gent serà el meu seguici
fins el moment en que hauré de marxar.
I quan aquest instant irremeiablement arribi
m’acomiadaré amb un: Fins el proper avenir!,
amb l’esperança de trobar-nos en un nou albiri
i en un univers sencer per tornar a descobrir.
No sentiu pena ni vesseu llàgrimes per mi,
doncs romandré esperant plàcidament l’estiu proper.
Sé molt bé que aquest és el meu efímer destí,
com també sé que, després del dol, novament floriré.
Tan em farà modestes com majestuoses decoracions
doncs seran el regal que per a mi haureu creat.
Tornaré curulla de garlandes, lluernes i emocions
per iniciar, com a Gran Festa, el nou regnat.
Com si fos un llibre, a mig escriure i sense fi,
em queden molts fulls per anar emplenant;
sembrant-hi paraules, plenes de misteri,
d’un temps i una vila que mira endavant.
Seguiu sempre al meu costat, gent estimada
i perdoneu si, algun cop, no us he sabut reconèixer.
Regaleu-me aquells íntims retalls de la vostra vida:
els necessito perquè, ca d’any, m’ajudeu a néixer.
Teresa Vergés i Adrià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada