El concurs literari de la Federació de Colles de Sant Medir va estar uns quants anys sense organitzar-se.
A partir del 2018 es va incorporar als Premis Literaris Vila de Gràcia; patrocinats per la Fundació Festa Major i la col·laboració de El Centre Moral de Gràcia; una nova temàtica: la Festa de Sant Medir.
Com ja he explicat soc una enamorada de la cultura popular del meu barri de Gràcia, especialment de la Festa Major i de la de Sant Medir.
Trobareu un reportatge de Gràcia TV del 2016 en aquest ENLLAÇ.
Sí cliqueu m'hi veureu!
 |
| I aquí teniu a la família en una foto d'aquell mateix dia de Sant Medir del 2016 |
M'agradaria compartir amb vosaltres el relat amb el que vaig guanyar el primer premi del Concurs Literari Vila de Gràcia 2018 en la categoria de relats amb temàtica Sant Medir:
Avui l’Alexis s’ha despertat amb un gran ensurt. Grans terrabastalls s’estaven sentint per tot Gràcia.
Encara mig adormit, a l’Alexis li ha semblat que, de bon matí, tot el barri esclatava i que l’aire s’omplia de fum i olor de pólvora.
Estimats graciencs, heu d’entendre que algú, que no és d’aquí i que s’acaba d’instal·lar a la nostra vila, pugui considerar que això no acaba de ser del tot normal.
Amb el cor angoixat i moltes reserves, l’Alexis ha baixat corrents les escales i ha sortit al carrer, a mig vestir.
No observava res estrany, normalitat absoluta. La gent semblava continuar amb les seves activitats quotidianes: els pares i mares amb les seves criatures, portant les carteres del col·legi, adults caminant amb passes ràpides com si anessin a treballar, joves amb els seus mòbils -aquests potser sí que una mica aïllats del mon que els envoltava-, senyores amb els «carritos» de la compra, algun avi passejant tranquil·lament...
No ho entenia. Tota aquella gent... Que no havien sentit aquells espetecs que s’havien escoltat des de diferents llocs? Que no oloraven el tuf que portava l’aire?
I tothom tan tranquil!!!
Fins i tot un nen el va mirar estranyat al veure la seva cara d'ensurt i la fila que feia, vestit de qualsevol manera.
Va decidir tornar a casa a posar la tele i la ràdio per esbrinar què estava passant, però res de res. Cap noticia que tingués relació al que havia experimentat; perquè estava completament segur que no ho havia somniat.
Quan, de cop, una altre tanda d’aquells estranys espetecs, que ara havien sonat molt, però molt a prop.
Va tornar a sortir al carrer. Ara sí! Estava convençut que la gent ho hauria sentit i estarien molt espantats. Potser podria ajudar a algú.
Però... tothom seguia com si res, com si no s’haguessin assabentat de que alguna cosa estava passant. Fins i tot diria que tota aquella gent duia un rictus d’alegria a la cara.
«Què dimonis....» El Alessis no va poder acabar la frase, perquè va començar a sentir tocs de timbals.
I la gent seguia tan tranquil·la, fins hi tot n’hi havia que anaven corrents cap a la direcció d’on venien aquells sons. No haurien d’anar a l’inrevés? Es va preguntar l’Alexis, que no entenia què passava.
Els timbals semblaven acostar-se... però no era capaç de desxifrar els crits que li arribaven, encara que el seu to semblava més aviat festiu...
Va decidir acostar-si, amb certa prudència. Al girar la cantonada una munió de gent, grans i petits cridaven. Semblava que estaven demanant alguna cosa a una mena de comparsa que s’acostava. Al davant un parell de cavalls amb guàrdies uniformats; després més cavalls amb persones aviades d’una curiosa manera.
Una banda de timbalers i tota una recula de camions guarnits, carregaven a més persones que anaven repartint quelcom que era lluitat per agafar entre la gentada allà congregada.
La realitat és que l’Alexis, que és italià, portava poques setmanes a Gràcia i que aquell dia era 3 de mar; el dia de la Festa de Sant Medir.
El pobre Alexis, després de l’ensurt que s’havia emportat de bon matí, ja havia comprés que allò era una festa popular, però no acabava de comprendre quin era el seu significat.
Aleshores es va trobar a la Joana, una veïna. Estava amb la seva filla Nona, que aquell dia no havia anat a l’escola; havia fet campana per seguir les colles.
La Joana li va explicar quina era la tradició de la Festa de Sant Medir. El significat de repartir caramels per a tot el barri i que d’un temps ençà s’hi havien afegit les llaminadures, que feien les delícies de tothom, des dels més petits fins als més grans. Que els integrants d’aquelles colles eren romeus i que la finalitat era omplir el barri de Dolça Festa en honor al Sant..
Que era una festa centenària, única, i que només es feia a Barcelona i a Sant Cugat a on hi havia una ermita dedicada a Sant Medir a la Serra de Collserola.
Que al barri de Sants també hi tenia una parròquia a ell dedicada, per això allà també n’hi havia una de colla de romeus, com a altres barris: Sarrià, Sant Gervasi... Que totes les colles s’ajuntaven per a fer-ne dues de romeries, a Gràcia, aquell mateix vespre i l’altre a Sants el diumenge següent.
La Joana veient a l’Alexis tan embadalit amb les seves explicacions, li va dir que si volia anar amb elles al vespre, al carrer Major de Gràcia, per veure la «baixada» de les colles.
El jove italià li va dir que amb molt de gust les acompanyaria per a veure l’ambient i les colles d’aquella festa tant curiosa, però que ell no faria el més mínim esforç per agafar cap caramel. Total tampoc li agradaven...
El que mai es podia imaginar era la gran quantitat de gent que s’hi trobaria. I quina cridòria quan van començar a passar les colles!
Li semblava inversemblant que, perquè els romeus «regalessin» caramels, la gent embogís d’aquella manera per aconseguir agafar-ne uns quants.
Els pares ajupin-se per a donar-los als fills que cofois anaven «engreixant» la seva bossa. Els petits tirant-se pel terra, especialment si alguna llaminadura els hi queia a prop. Els grans atansant-se tant als camions i als cavalls que feien patir al pobre xicot.
Què en ferien després de tot aquell munt de caramels? Menjar-se’ls o posar una botiga?
Ell no semblava que s’hi integrava gaire, però tot aquell xivarri, l’alegria que s’hi respirava, el colorit de les colles, la música de les bandes i batucades, que amanien el seu pas amb estudiades coreografies, feien que aquella Festa el deixés molt sorprès i havia de reconèixer que la trobava força engrescadora.
De sobte, a dalt d’un cavall, va veure una noia que li va semblar la més bonica que mai havia vist: de cabell negre, agafat amb una llarga cua, cara pigada i grans ulls clars que semblava que busquessin entre la gent a algú especial.
Aleshores les seves mirades es van creuar. La noia li va somriure, es va inclinar cap a les alforges del seu cavall i en va treure un grapat de caramels que, somrient, li va oferir a aquell desconegut, fent-li un gest amb el cap perquè s’hi acostés.
Van ser com uns breus instant de màgia. L’Alexis va pensar que no hi podria arribar, tenia un munt de persones al davant; però... com si la gent s’adonés d’aquella màgia, va sembla que s’apartessin per a fer-li un passadís. El noi es va sentir com transportat cap a la noia per a rebre, de les seva mà, aquell regal que semblava dedicat a ell.
Només li va donar temps a dir-li... Gràcies!!! És que tampoc li va sortir res més.
Li hagués volgut preguntar com és deia. Li hagués volgut dir que li agradaria tornar-la a veure, preguntar-li com la podia localitzar... però la comitiva va continuar i ella va marxar, Major de Gràcia avall, amb els seus companys de colla.
El noi es va sentir com si estigués clavat al terra. Al mig de tanta gent, ell només tenia ulls per buscar el cavall blanc que muntava la noia morena d’ulls clars que l’havia trasbalsat.
Com la podria trobar? No sabria per a on començar a buscar-la.
Per sort, darrera hi anava la resta de la comitiva, amb el nom de la colla ben visible: «La Llibertat Gracienca».
Ara si! Ara ja tenia una idea de com la podria localitzar. Ja tenia un fil per on començar a estirar. Per internet segur que trobaria informació d’aquella colla:
«La Llibertat Gracienca», quin nom més emblemàtic i més bonic!!!
I quan trobés la colla... la trobaria a ella.
La Joana, la seva veïna, havia contemplat tota l’escena amb un somriure, recordant amb quin aire de condescendència aquell jove italià li havia dit que ell no agafaria cap caramel.
A partir d’aquell moment, l’Alexis, no va parar de cridar, saltar i ajupir-se per collir tots els caramels i llaminadures que podia abastar.
Li anava donant tots a la Nona. Tots a excepció d’aquell grapat, que s’havia posat a la butxaca. Els que li havia «regalat» la cavallista de cabell negra i ulls clars.
Aquells els guardaria com si fossin un preuat tresor, com si fossin un lligam que l’unís a la preciosa romeua, fins que aconseguís trobar-la.
La Joana, però, li tenia una sorpresa reservada al jove italià.
El seu avi havia estat president d’aquella colla, el seu pare n’havia estat romeu i ella també fins el naixement de la Nona que, de moment, li agradava més gaudir de la festa des del carrer. Segur que més endavant la nena també voldria anar amb la colla, junt amb la mare, el pare que era un dels cavallistes i la noia morena d’ulls blaus... la tieta!
Però... aquella nit no li dirien res a l’Alexis. Ja li explicarien demà. El farien gruar una mica.
Encara que, en el fons, a la Joana li havia fet molta gràcia el canvi d’actitud d’aquell noi envers la Festa de Sant Medir: primer una mica escèptic i fins i tot desdenyós, però al final absolutament enamorat i... per partida doble!
Potser havia estat una petita entremaliadura de Sant Medir perquè aquell noi estranger en quedés «enganxat» a la seva tradició i potser algun dia esdevingués un nou romeu a la Festa més «Dolça» que mai es pugui imaginar!
Teresa Vergés i Adrià
A la convocatòria de l'any següent vaig tornar a guanyar el 1er premi de relats!
A la convocatòria de l'any següent vaig tornar a guanyar el 1er premi de relats!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada