LA MEVA HISTÒRIA EN EL TEATRE-Capítol 6 i últim

El teatre sempre ha estat el meu company de viatge;
portem molts anys caminant plegats

i espero que, d’una manera o una altre, ho seguirem fent.

Continuarem caminant pel meu estimat barri de Gràcia, 

a on vaig començar de petita 

i a on he viscut algunes de les experiències teatrals més engrescadores i gratificants.

El teatre ha format i segueix formant part de la meva història.
Una història que, com ja he dit altres vegades, 
no va néixer amb mi ni amb mi morirà.
Tinc dues generacions al darrera  que porten el teatre a la sang
 i que potser es deixin seduir per la seva màgia.

La Júlia, que aleshores tenia 4 anys, preparant-se per sortir a escena (2010)

LA MEVA HISTÒRIA EN EL MÓN DEL TEATRE
Capítol 6 i últim

Després de deixar els «bolos» i de la desaparició d'aquell sector, vaig continuar practicant la meva faceta d'intèrpret, mitjançant lectures dramatitzades, recitals poètics... Però, inevitablement, el teatre sempre era present.

També, cada setmana, des del 2010, amb l'Enric Sunyol, estem emetent, en directe, el nostre programa «Temps de Música, Temps d’espectacle» a Ràdio Gràcia. 

Per omplir-lo de continguts atractius, assistim regularment a les rodes de premsa, convocades per les empreses professionals de comunicació, en les que ens subministrem de material pel programa, a través d'entrevistes, comentaris, anècdotes...

Una de les satisfaccions que ens comporta el programa es poder conèixer de a prop a actors i actrius que sempre hem admirat i que ara tenim l'oportunitat de veure  i escoltar fora dels seus rols habituals.

L'any 2014, es va començar a embastar un projecte molt especial:
 "El rellotger de Gràcia" en versió teatral. A l'Enric li van demanar si podia fer-ne l'adaptació de la novel·la de Joan Lafarga i, posteriorment, li van proposar dirigir-la.

Les representacions serien el mes d'abril del 2015. A mi em van encarregar que portés la comunicació amb els diferents mitjans, dons era una tasca que tenia una mica per la mà.

Les noves generacions
La meva filla Estel i dues de les netes,
la Júlia i la Ivet  (2015)

A mida que l’Enric anava dissenyant la direcció de l’obra va resultar que, a més dels principals personatges que ja estaven repartits als integrants del grup de teatre Corpus, hi havia molts altres papers pels que calia buscar-hi intèrprets.

Aquí va començar a gestar-se el canvi d'estratègia; tant de concepció de l’espectacle, com de la meva línia de la difusió. 

L’Enric, com sempre, va demanar «HELP» als amics de tota la vida, que estaven en quadres escènics d’altres entitats i que, bàsicament per amistat i perquè era una proposta engrescadora, es van animar a participar i van "pujar al carro".

Així, de ser un projecte d’una sola entitat va passar a ser el de tot un barri, ja que en el repartiment hi havien actrius i actors de totes les entitats. I el mateix va passar amb les colles de cultura, que, de mica en mica, s’anava incrementant les que hi participaven.

O sigui que vaig passar d’enviar una circular als mitjans de comunicació que anunciava:

Més de 100 persones en escena... 

a fer-els-hi arribar una altra que deia:  

 Més de 200 persones en escena...

Quan algun company de premsa em preguntava a què es devia aquell canvi -evidentment, cridava l'atenció- la resposta era molt senzilla i fàcil de comprendre: S'hi havia incrementat amb la colla de Els Castellers de Gràcia que només podia participar en una de les representacions i inicialment se'ls havia descartat, però al final, l'Enric, va valorar que era una entitat de Gràcia i que seria molt singular la seva participació en un espectacle teatral. I un altre increment: la coral que representava a l’Orfeó Català en l’escena de l’estrena de El cant de la Senyera, estava previst que fos la de l’Orfeó Gracienc, però al final per problemes d’agenda, només podien ser-hi a la primera de les tres representacions i l’Enric va pensar que, en lloc de buscar una coral que pogués col·laborar els altres dos dies, estaria bé que fossin tres les corals, una diferent cada dia, així hi podia participar una entitat més.

Foto de familia de la última representació, tot i que hi faltava molta gent:
com, per exemple, les dues colles de Bastoners, els Castellers de Gràcia, dues de les corals... 
(Foto de Josep Ma Contel)

Jo havia de fer-hi un petit paper, però la Regidora del Districte de Gràcia, la Maite Fandos -que havia donat tot el suport institucional al projecte- va manifestar el seu desig en participar-hi. Ella ja havia fet teatre de jove i es volia sumar a la llista de col·laboracions.

L’Enric ho va voler valorar amb mi i varem arribar a la conclusió de que era preferible fer canvis en els papers i jo em quedaria com a cover del personatge que interpretava la Regidora, doncs ella, hauria d’estar disponible per si es produïa alguna incidència que requerís la seva atenció urgent.

Personalment no em va representar cap inconvenient; doncs durant molts mesos havia viscut el dia a dia del desenvolupament de tot el muntatge, fent una tasca que no es veia però que, com jo deia, era «d’apagafocs» i quasi preferia que no se’m necessités a l’escenari; així podia estar al darrera de la sala, amb els tècnics i l’Enric, per qualsevol imprevist.

Això si, caracteritzada de l'obra. D'aquesta manera si em calia moure'm per entre el nombrós públic, em deixaven passar de seguida.

Les representacions van anar magníficament bé. Els tres dies es va ompli l’aforament de la sala Montseny, la de més capacitat de Gràcia, i el públic va ser conscient que havia pogut gaudir d’un espectacle irrepetible.

Al final més de 200 persones, de totes les edats, havien participat en aquell espectacle.

Un espectacle que va comptar amb el suport de la majoria d’entitats culturals de Gràcia.

El grup de l'esquerra, una altre part de la meva família a "El Rellotger de Gràcia":
L'Estel, l'Oriol, L'Esther i els petits: la Ivet i l'Àlex  (2015)

I... la nostra llista de bons amics, actors i actrius, s’havia incrementat.

Arribats a aquest punt, puc fer dues coses: o us explico aquí, fil per randa, com va anar tota aquella «moguda» o us passo un link a la informació perquè, qui tingui curiositat, pugui llegir-la.

M’he decidit per la segona opció, així no m'allargaré tant; o sigui que trobareu més informació, d’aquell irrepetible macro-muntatge, a través de diferents links, en aquest  ENLLAÇ

I un article dedicat a anècdotes i curiositats de l'espectacle en aquest  ENLLAÇ

Poc després, per l'època de Tots Sants, amb uns quants dels integrants d'aquell repartiment, a Ràdio Gràcia, li van demanar a l'Enric programar l'emissió, en directe i amb assistència de públic, de «La guerra dels mons». 

"La Guerra dels Mons" (The War of the Worlds en anglès) fou un episodi de la sèrie antològica teatral radiofònica americana The Mercury Theatre on the Air dirigida i narrada per l'actor i futur cineasta Orson Welles com una adaptació de la novel·la de H. G. Wells La Guerra dels Mons (1898).

Va ser retransmesa en viu com un episodi de Halloween a les 8 del vespre del diumenge 30 d'octubre de 1938 per la xarxa radiofònica Columbia Broadcasting System. 

L'episodi va esdevenir famós per causar pànic entre la seva audiència.

Va ser una nova i súper interessant experiència per a molts dels que hi varem participar.

Foto de família després de l'emissió  (2015)
Podeu escoltar l'enregistrament clicant en aquest  ENLLAÇ

Després de l'èxit de "El Rellotger de Gràcia, es varen començar a escoltar les primeres veus demanant de fer-ne una versió musical, que es va materialitzar el 2017 amb la música d’emblemàtiques cançons de Lluís Llach, Els Pets, Sau...

Us explico una petita anècdota: Demanar permisos a l’SGAE a vegades resulta una mica «laboriós i feixuc» i l’equip de direcció del musical estàvem «encallats» en aquest tema.

Doncs va resultar que ens van convocar a la celebració dels 50 anys de professió de Maria del Mar Bonet a l’Ovella Negra, local a on ella va debutar a Barcelona. Doncs bé, allò estava ple de gom a gom i, de sobte, veig entrar a Lluís Llach -d’ell eren la majoria de les cançons que s’havien seleccionat-. 

Vaig tragar saliva i, amb tot el «morro», m’hi vaig adreçar, com si fos la cosa més natural del món, amb un: Hola Lluís, no ens coneixem, però et volia parlar d’un projecte que... bla, bla, bla...  parlava de pressa perquè veia que hi havia molta gent esperant per a saludar-lo.

Em va atendre magníficament i em va donar ja d’entrada el seu permís personal; també em va facilitar les dades del seu representant per fer la tramitació oficial dels permisos corresponents. A partir d’aquell moment, curiosament, cap problema amb l’SGAE.

L’èxit ens va tornar a acompanyar en la versió musical. Un èxit que es va veure entelat al coincidir, l’últim dia de les representacions, amb el malauradament recordat 1 d’octubre, el del 2017.

En la versió musical "només» érem 100 persones a l’escenari.

Però així i tot quedarà en la memòria de tots els que hi vàrem participar i el nombrós públic que ens va tornar a acompanyar. 

La versió musical es desenvolupava només pels episodis històrics de la novel·la, els que ens portaven a transitar pel barri a partir del 1850, quan Gràcia es va convertir en un municipi independent de Barcelona; o sigui que tot plegat ens va remoure per dins molts i dispars sentiments, a nosaltres i a tot el públic.

La Júlia, la neta gran, a El Rellotger de Gràcia-El Musical"  (2017)

Els fets ocorreguts en aquelles dates fan que quan recordem l'experiència encara se’ns posi la pell de gallina.

També he pensat que seria millor que, qui volgués llegir tota la informació, 

la busqués en aquest  ENLLAÇ

Jo feia temps que no m'aprenia cap paper de teatre i havia perdut la pràctica. Feia anys que no en memoritzava. De sobte un dia, la meva gran amiga, de tantíssims anys, la Francesca Sánchez, de la formació de Els Amics de la Sarsuela de Gràcia, parlant, com fèiem tantes altres vegades, em va explicar que tenien programada la sarsuela «La rosa del azafrán» i que hi havia un personatge pel que no trobaven una actriu que el pogués fer, que totes les que l’acostumaven a representar, i possibles candidates, en la data programada no podien.

I jo, allò que se'n diu «ni corta ni perezosa», com que vaig notar a la meva amiga una mica "apurada", perquè es quedés tranquil·la, se’m va ocórrer dir-li: 

No pateixis. Si al final no trobeu a ningú, si voleu ja us el faré jo!

Ai, vatua l’olla; què vaig dir! Si jo ni coneixia aquella sarsuela!

I, tal dit, tal fet. Em van agafar la paraula aquell mateix dia. 

I em vaig trobar estudiant el paper de la Custodia, que déu ni do el què
xerra. Em podeu veure, caracteritzada, a la fotografia.

Mentre anava memoritzant el paper, alguna vegada havia pensat:

Però a mi qui m’ha enredat? 

És clar que no podia culpar a ningú... i, a més, què caram;
m'agraden els reptes!

Al final va resultar que no estava tan «rovellada» com em pensava i la veritat és que va anar força bé.

Des de aleshores, i durant les temporades del 2016 al 2019, he fet bastantes col·laboracions amb aquesta formació i sempre que el personatge no requereixi aptituds que s’escapin a les meves possibilitats -cantar, per exemple-, ells saben que poden comptar amb mi.

Entremig, l’Enric Sunyol, estava considerant que la seva tasca de Director, que havia dut a terme durant tants anys, havia arribar el moment de deixar-la i va decidir que volia muntar una obra de comiat.

Des que va treballa al Teatre Lliure tenia «una espineta clavada»: Maria Stuart.

Volia muntar aquesta magnífica obra com a comiat de la seva carrera de Director i es va posar a organitzar-ho tot. 

El que primer li calia tenir tancat era el repartiment de les dues reines. M’ho va preguntar i evidentment, li vaig dir que endavant. Jo faria el paper de Maria i pel paper d’Isabel ja havia pensat en una altre gran amiga: la Carme Bigorra, que també li va dir que sí en el mateix moment que li va proposar. Per la part que "em tocava", personal i artísticament no hagués pogut trobar millor "contrincant".

Bé, ja tenia una part molt important del repartiment, però li faltava la resta. Com sempre va anar a buscar els amics i amigues que tenia la seguretat que serien els millors intèrprets per a la resta dels personatges. I quan ho va tenir tot enllestit, ens varem posar a treballar.

L’Enric volia representar «Maria Stuart» en un teatre que tingués un teló com els de tota la vida, de guillotina, que baixés, i el teatre de El Centre era l’espai perfecte. Allà la varem representar el novembre del 2018.

Avui els espais teatrals poden variar segons les necessitats. A la italiana, si es busca el format tradicional de l'escenari a una banda i el públic al davant; a dues o quatre bandes i fins i tot circular. Per sort les noves escenografies permeten totes aquestes opcions.

Aquest és un element que també ha canviat molt: l'escenografia. Antigament els decorats eren de paper, fets per veritables artistes que dominaven l'art de la pintura i eren mestres en dotar de  perspectiva les diferents "fulles" del decorat: els fondos i els laterals.

Aquells fulls enormes de paper es penjaven del telar i tot el que eren portes, finestres o elements interiors s'havien "d'envarillar" -una tècnica que teniem molt per la mà els "maquinistes"- és a dir, donar forma i consistència a través d'un entramat de fusta que donaven forma a algun d'aquells elements del decorat. Un entramat que s'acoplava a la part no pintada del paper i es clavava amb "tatxes", uns claus curts amb una gran cabota per poder-los clavar i desclavar fàcilment. 

Aqui teniu un decorat de paper; un bon exemple de fondos, laterals i algun envarillat.
La companyia del meu avi, Claramunt Adrià -capítol 1- representant "Mar i cel"
No tinc la seguretat  de la data, però seria entre les temporades 1922-1924.

Evidentment avui es fan servir decorats corporis que donen un altre caire a les escenografies i permeten adaptar-les a qualsevol espai. També el ciclorama ha pres un important protagonisme. 

Però... tornem al teatre. "Maria Stuart" ha estat el darrer projecte teatral important amb el que m’he embrancat com actriu i un dels que, pel seu significat, pel preciós record que sempre m'acompanyarà i per la gran complicitat i harmonia amb la que varem compartir aquella experiència, sempre tindrà un lloc honor en la prestatgeria a on guardo les vivències més extraordinàries de la meva particular història d’amor pel teatre.

Com que no us voldria «avorrir» més de l’estrictament necessari, 

trobareu tota la informació de la nostra "Maria Stuart" en aquest

ENLLAÇ

I... una màxima del teatre: quan s'acosta un estrena, tant si és d'un grup amateur o una producció professional i tant si s'ha assajat en molt o poc temps...

sempre, sempre, falta una setmana més d'assajos!!! 

Però el teatre també m’ha aportat moltes altres satisfaccions, donant-me l'oportunitat de conèixer persones que he admirat, actors i actrius, amb els que he compartit vetllades d'aquelles que no voldries que acabessin.

I és que el teatre ha donat sempre molt de sí: anècdotes, curiositats, xafarderies... i ja no diguem quan han estat representacions amb molta gent: Pastorets, Passions, Tenorios...

La gent del teatre, que normalment acostumem a tenir un alt grau de timidesa -en Josep Maria Flotats i en Pere Arquillué, per exemple, reconeixen ser uns grans tímids- quan ens trobem amb grups de persones afins, que ens entenen, ens deixem anar i sembla que ens transformem talment en éssers diferents.

Un grup especialment entranyable era el d'amics de la Mercè Sunyol, tia de l'Enric, de les primeres dones que es van dedicar, professionalment, a fer d'apuntadores i regidores. 

La Mercè al centre, al seu costat, a banda i banda, el Martí Galindo i l'Enric Casamitjana,

darrera L'Enric Serra, el Joan Borràs, la Carme Molina,

la Montserrat Miralles, la Flora Soler, la Pepi Llonell...

Una altra satisfacció que m'ha donat el teatre es obrir-me la porta a introduir-me en altres facetes de la cultura, portant-me a desenvolupant la meva creativitat en un altre àmbit: la escriptura.

He escrit tres obres de teatre, una d’elles estrenada per un grup no professional. Us deixo més informació en aquest  ENLLAÇ.

També un monòleg, reconvertit en diàleg, que va guanyar el segon premi en el darrer concurs de teatre breu de La Violeta de Gràcia... Hi trobareu més informació en aquest  ENLLAÇ

Poemes, entre els que m'han editat un parell de reculls en forma de poemari:
"RETALLS" -  aquí us deixo un  ENLLAÇ   Hi trobareu un àudio i un link a la resta d'informació
"ENTRE SUPERVIVENTS" -  trobareu tota la informació en aquest   ENLLAÇ.

Relats, amb els que he guanyat uns quants Premis Literaris Vila de Gràcia.
Us en deixo un, que a més he enregistrat, en aquest  ENLLAÇ

Contes, que formen  part del projecte "AMIGUES ESPACIALS", una sèrie de contes per a infants a partir de 5 anys, de la que ja s'han editat els tres primer números.
Trobareu més informació en aquest  ENLLAÇ

Creacions de Poesia Visual, de les que n'he fet una exposició: "MIRADES ENTRETEIXIDES" amb  més de 30 obres diferents.
Un projecte que ha tirat endavant gràcies a la complicitat i suport tècnic de la gran amiga Lidia Salas Ros. 
Trobareu més informació en aquest  ENLLAÇ

També participo en les exposicions multidisciplinars i activitats diverses -totes elles amb l'objectiu de donar més visibilitat a les dones i a les seves obres- del col·lectiu Minerva-Creadores de Gràcia, al que pertanyo.

I tinc pendents projectes de lectures dramatitzades,

amb els grans amics de la "colla" de la Ma Dolors Busquets,

-amb la que tantes vivències he compartit-

 lectures poètiques,  rutes literàries, 

col·laboracions en sarsueles... 

i continuo oberta a qualsevol proposta, que m'engresqui,

relacionada amb la interpretació i el teatre.

Vaig néixer per ell embolcallada i la deessa Talia em cantava cançons de bressol.

Tots aquests records i vivències formen part de mi,

del meu passat i del meu present.

El futur...  hauré d'esperar a què em sorprengui!

Si aquestes experiències que he compartit us han agradat,

potser us han obert una escletxa pel record 

i per aprofundir en l’ànima d’aquest art,

que molts tant estimem, al que anomenem: 

TEATRE!

En fi, ja no us vull "esprémer" més.

Si teniu curiositat per conèixer quelcom més de les meves activitats, 

us deixo el link al meu bloc.

El teniu en aquest  ENLLAÇ

En el capítol 1.- us deia:

 "escriure aquesta modesta història m'està permetent fer un excel·lent exercici de memòria

 i recordar vivències que ni sabia que tenia guardades. 

Us recomano sincerament que ho feu"

Un últim pensament per tants amics/amigues/companyes/companys

pels que, el teló,  ha abaixat per darrera vegada. 

PS. Tot el que hi ha escrit en aquests capítols és veritat,

no m'ho han explicat ni m'ho he inventat.
Ho he viscut!

-a vegades la realitat pot superar la fantasia-

I m'he expressat d'una manera que vol ser senzilla i propera,

com ho faig a través de la poesia, els contes, els relats,

darrerament també la fotografia...

Podria escriure d'una manera més "erudita", 

que potser assoliria un altre reconeixement, 

però tindria la sensació d'estar "maquillant" els meus sentiments,

d’estar-los «manipulant» perquè quedessin més literaris...

I no tinc cap intenció de fer-ho!